Vaig deixar el darrer escrit a la
bassa dels ànecs. Just al davant hi havia unes barraques per guardar eines i
fusta seca, a punt per cremar a la llar de foc, amb campana i escó, de la
cuina. També hi havia un forn de pa, que es va abandonar quan el pa ens el
fornia un flequer.
Al davant de la bassa la tia
cridava les gallines per donar-los menjar. “Tites, tites!”. I dues-centes
gallines l’envoltaven cridant esvalotades i donant voltes entorn de la tia
Lola. Jo pensava que algun dia se la menjarien de viu en viu. La mare li feia
de cor, tot cridant: “Cati-cati-cataaaaas-ques!. Cati-cati-cataaaaas-ques!”. A
mi m’¡agradava escoltar aquest crit onomatopeic de la mare. Em quedava a prop
de la rotllana, mirant i escoltant com un ximplet.
Tantes gallines ponien molts ous. I la tia Lola i
l’oncle Enric anaven cada dijous al mercat de Figueres, amb la tartana i
l’haca, a vendre ous, pollastres i conills. Ja a Vilasacra començaven els
compradors a oferir preus. Com més s’acostaven a Figueres, més bon preu.
Llavors venien. Els negociants comptaven els ous per dotzenes o grosses. Tres
ous a cada mà. Quatre mans, una dotzena o una grossa.
El primer que feien era anar a
deixar la tartana i l’animal en una cort del carrer de Sant Pau, que també
tenien restaurant. Deixaven tartana i animal a sopluig i anaven a fer la
“porció”, que era un esmorzar de forquilla. Peus de por amb cargols, vedella
amb bolets. Mongetes amb botifarra...
Després, cadascú anava a les
seves coses. La tia Lola es feia fer la roba per una modista que es deia
Marcela. I l’oncle Enric tenia tractes amb un negociant de bestiar que, més
tard, es casaria amb la meva germana, en Narcís Fornells i Fàbregas, en Just.
Després anava a fer una partida de canari o a les seves diversions. No, no
penseu malament! Quan ja era molt vell, un dia em va dir: “Nen! (ell sempre em
deia nen). Jo no he tocat mai cap dona!”. Vaig
quedar al·lucinat. Però vaig entendre moltes coses. Moltes cases de
barrets, a Figueres, eren al Garrigal i a la Torre Basca, a la sortida de la ciutat.
L’oncle i la tia solien dinar al
restaurant de l’hotel Duran, un restaurant de molta anomenada. Canelons i
rostit, crema i grana de músic amb garnatxa.
I els preus eren enraonats.
Abans de tornar a casa compraven
alguns xuixos, carn de vedella de qualitat. Fruita, el diari La Vanguardia, un
TBO i l’últim número de “E l guerrero del antifaz”, que jo esperava amb
candeletes.
Collaven l’haca a la tartana i,
xino-xano, feien els catorze quilòmetres de Figueres fins al mas. Jo, des de
l’eixida de ponent, atalaiava el darrer revolt per veure quan arribava la
tartana.
Això deuria ser els dijous. Jo també esperava que el meu oncle tornés de mercat quan estiuejava a Sant Llorenç de la Muga. Llàstima que l'oncle -germà de la mare- va morir amb 46 anys el mateix mes que va morir el general Franco. A partir d'aleshores la meva relació amb la família materna va canviar molt.
ResponElimina