coses pendents (2)

Vaig deixar el darrer escrit a la bassa dels ànecs. Just al davant hi havia unes barraques per guardar eines i fusta seca, a punt per cremar a la llar de foc, amb campana i escó, de la cuina. També hi havia un forn de pa, que es va abandonar quan el pa ens el fornia un flequer.

Al davant de la bassa la tia cridava les gallines per donar-los menjar. “Tites, tites!”. I dues-centes gallines l’envoltaven cridant esvalotades i donant voltes entorn de la tia Lola. Jo pensava que algun dia se la menjarien de viu en viu. La mare li feia de cor, tot cridant: “Cati-cati-cataaaaas-ques!. Cati-cati-cataaaaas-ques!”. A mi m’¡agradava escoltar aquest crit onomatopeic de la mare. Em quedava a prop de la rotllana, mirant i escoltant com un ximplet.

Tantes  gallines ponien molts ous. I la tia Lola i l’oncle Enric anaven cada dijous al mercat de Figueres, amb la tartana i l’haca, a vendre ous, pollastres i conills. Ja a Vilasacra començaven els compradors a oferir preus. Com més s’acostaven a Figueres, més bon preu. Llavors venien. Els negociants comptaven els ous per dotzenes o grosses. Tres ous a cada mà. Quatre mans, una dotzena o una grossa.

El primer que feien era anar a deixar la tartana i l’animal en una cort del carrer de Sant Pau, que també tenien restaurant. Deixaven tartana i animal a sopluig i anaven a fer la “porció”, que era un esmorzar de forquilla. Peus de por amb cargols, vedella amb bolets. Mongetes amb botifarra...

Després, cadascú anava a les seves coses. La tia Lola es feia fer la roba per una modista que es deia Marcela. I l’oncle Enric tenia tractes amb un negociant de bestiar que, més tard, es casaria amb la meva germana, en Narcís Fornells i Fàbregas, en Just. Després anava a fer una partida de canari o a les seves diversions. No, no penseu malament! Quan ja era molt vell, un dia em va dir: “Nen! (ell sempre em deia nen). Jo no he tocat mai cap dona!”. Vaig  quedar al·lucinat. Però vaig entendre moltes coses. Moltes cases de barrets, a Figueres, eren al Garrigal i a la Torre Basca, a la sortida de la ciutat.

L’oncle i la tia solien dinar al restaurant de l’hotel Duran, un restaurant de molta anomenada. Canelons i rostit, crema i grana de músic amb garnatxa.  I els preus eren enraonats.

Abans de tornar a casa compraven alguns xuixos, carn de vedella de qualitat. Fruita, el diari La Vanguardia, un TBO i l’últim número de “E l guerrero del antifaz”, que jo esperava amb candeletes.

Collaven l’haca a la tartana i, xino-xano, feien els catorze quilòmetres de Figueres fins al mas. Jo, des de l’eixida de ponent, atalaiava el darrer revolt per veure quan arribava la tartana.