coses pendents (1)

Al relatar fets o anècdotes mai no hi ha temps per explicar-ho tot. Sempre resten coses pendents. És el que em proposo a partir d’aquest “post”. Procuraré que hi desfilin totes aquelles coses destacables que no vaig recollir, o per manca d’espai o per oblit.

Des dels cinc fins als onze anys vaig viure al grup de masies Montmajor, tres masos de secà, terme de Vilanova de la Muga i parròquia de Castelló d’Empúries. Del mas de casa al poble hi havia uns cinc quilòmetres. T’ho puc jurar perquè els vaig fer a peu cada dia, durant uns anys, per anar a estudi. Quan apuntava el dia, em llevaven, em vestien, em rentaven la cara, en donaven esmorzar, a l’hivern, m’abrigaven bé i, després de posar-me una carmanyola (fiambrera) amb el dinar, a la bossa amb tirants que em penjaven a l’esquena, m’acomiadaven a la porta del mas. Sovint m’esperava al peu del seu mas (a poc més d’un quilòmetre de Castelló) en Joan Alsina i Hurtós, fill d’en Josep i la Genoveva. Junts fèiem el camí que restava fins al poble. En Joan va ser assassinat a Xile, on havia anat a oferir els seus serveis pastorals, quan tenia poc més de trenta anys. La dictadura cruel del General Pinochet va tallar d’arrel moltes vides de bones persones. El cos d’en Joan va ser sebollit en un cementiri de Santiago de Chile. Jo vaig visitar la seva tomba i vaig constatar que algú es cuidava de posar-hi flors fresques.

A uns dos quilòmetres dels masos de Montmajor hi ha l’ermita de Sant Joan Ses Closes, una capella petita que van bastir, a l’alta edat mitjana, els monjos benets de Sant Pere de Roda (o Rodes). I, a partir d’aquí, tal com expliquen alguns historiadors, va néixer el poble de Castelló. Què, que no? Qui diu això, diu una altra cosa –tal com s’exclamava un antic professor meu de música. Al mas hi havia una bassa permanent en un lloc argilós. Una surgència mantenia la bassa sempre amb aigua; a vegades més, a vegades menys. Era la seu dels ànecs i les oques. Teníem un ànec mut que volava. Quan sentia passar els colls verds salvatges, que venien a passar la nit als estanys, els seus orígens salvatges el cridaven i desapareixia. Però sempre tornava. A casa tenia la minestra assegurada. La minestra i el cau segur. És bclar que hi havia el perill de les musteles, els gests mesquers i les guilles o guineus. Però el corral oferia un refugi confortable i segur. Els gossos es cuidaven que ho fos. Però a vegades es colava una guineu i al temps de dir Jesús feia una matança de gallines. Per això, quan passava un home amb una guilla morta recentment les cases li donaven diners.  

Havíem tingut un gos que es deia Tom i que era una espasa en la caça i matança de les rates i les serps. No hi havia cap rata segura a vint metres de distància d’en Tom. I les serps...Quan dallaven les closes, deixaven que l’herba s’eixugués una mica i després la duien al mas en carros especials. Eren uns carros amb unes estaques punxegudes al davant i al darrere. Eren essencials per a la col·locació de l’herba i perquè el carro no s’escaguitxés. Un carro mal carregat podia tombar-se i ferir l’animal. Amb l’herba, buidàvem serps al paller cobert. Un dia apareixien. I era la joia d’en Tom. Les mossegava i en feia dos trossos. A les rates les agafava amb la boca, i les sacsejava fins que morien. Després, la feia nostra era llençar els cadàvers, presos per la cua, al femer.