coses pendents (3)

Molts tràmits oficials, tret de l’obtenció de passis per circular les persones, havien de resoldre’ls a Vilanova de la Muga, puix el mas era terme municipal d’aquesta vila. De tant en tant l’oncle Enric collava l’haca al xarret i em deia: Nen, vols venir? No m’ho havia de dir mai dos cops. Pujava al seu costat i fèiem els pocs quilòmetres fins a Vilanova en silenci absolut. Només el tric-i-trac del carruatge agombolaven els meus somnis d’infant.

La fleca era també carnisseria. I tenien una carn de xai molt bona. L’oncle carregava de pa i de carn. I una “delicatesse”: ronyons. En arribant al mas, se’ls feia cuinar (fregits) per la seva germana, la tia Lola. I ens els menjàvem amb una torrada del pa de dos quilos, fregada amb all i oliada amb oli de Pau. Per a mi allò era “boccato di cardinale”. No me’n veia mai tip.

Els pans eren de dos quilos. Ben pastats i ben cuits. A la llar de foc, amb campana i escon, fèiem unes torrades monumentals. Fregades amb all del nostre hort, i sucades amb oli de Pau, eren una altra delícia per al paladar.

M’agrada repetir-ho perquè quedi ben palès.

Per cert, la padrina (l’àvia Mercè, a qui vaig conèixer molt poc) venia a escalfar el “trasero” quan feia molta fred. S’acostava al foc, aixecava les faldilles del darrere i deixava que la calor natural li refés el cos. Era una praxi femenina que ningú no trobava estranya. I molt menys immoral o escandalosa.

A l’hivern, els dies són curts. Sopàvem aviat. I, havent sopat, solíem fer unes partides del joc del sisos, amb naips. Les passades eren de cinc cèntims. El meu compte el duia la mare. Un llum de carburo, penjat en un clau, il·luminava l’escena. En aquestes ocasions, solíem encendre un tros de ciri a la imatge de Sant Antoni Abat (sant Antoni del porquet o dels ases), que teníem en una fornícula prop de la porta d’entrada. No sé si era per protegir la casa o per mostrar que no fèiem trampes en el joc. Després d’unes  quantes mans anàvem a colgar-nos. Jo al llit de la mare o al de la minyona.

A la llar de foc hi solien penjar uns clemàstecs de ferro amb una olla, per mantenir el cafè calent. Més que cafè allò era aigua de castanyes. A pagès hom consumia grans quantitats d’aquest beuratge. No feia cap mal i, a l’hivern, escalfava la panxa.

El foc encès tot el dia, produïa gran quantitat de brases lluminoses. I molta cendra. De tant en tant, recollíem la cendra amb una pala de ferro i la ficàvem dins d’una galleda grossa. La cendra servia per posar a l’hort, ara no recordo per quin fi. A la cendra calenta hi enterràvem patates i moniatos dolços, cebes i pebrots. I també hi rostíem costelles de xai. Ben tendres. Ens ho menjàvem tot. De les costelles només deixàvem el pal. Les teories sobre el greix, les calories i el colesterol encara no havien arribat a les nostres oïdes.