tres línies

Primera. La meva malaltia. Aquesta vegada he estat molt a prop  de can crustó. El temps escurça les etapes. Cada vegada són més curtes. .”El  tiempo pasa que es un primor”. “Tempus fugit”, deia un clàssic. I un humorista hi va afegir: de pressa. Era el que ens recordaven els antics rellotges de sol, a les parets de les masies: jo sense so i tu sense fe no som res. Saviesa popular. Ës clar que això és una sentència molt catòlica.  Això de dir que sense fe no som res és una mica fort i exagerat. O sigui, equívoc. Això de no som res, es pot referir a moltes coes. Un acudit ho expressa molt bé. Es troben dos coneguts. Un: no som res. L’altre: sobretot, vostè!. La procssó em recorda el meu destí: l’antiga i seriosa Dansa de la Mort, amb les dalles segant vides, és una imatge medieval del que ens espera a tots. I desprès, què? A, això és un tema molt ampls i que necessita llargues explicacions. Per a un altre moment.