terra i mar 4

Una de les pujades al Canigó fou amb un grup de monitors i monitores del Casal d’Estiu d’una parròquia. Vam pujar per la Baga de Carboners, La Balmeta i el Refugi del Costabona. Quan érem a les Crestes de Rojà, va esclatar una tempesta de llamps i trons. Aquestes tempestes es formen ràpidament. Un  cap de núvol, una boira que ho envaeix tot i l’esclat. Mai no havia passat tanta por en ma vida. Els llamps no es veuen com en terra ferma, per més a prop que caiguin. Aquí sents una espècie de tremolor, un esclat i una olor semblant a la ceba. És l’O3, l’ozó. Cal fugir com més de pressa millor. Ho vam fer amb les vaques les quals també, com esperitades, fugien muntanya avall. No vèiem res ni sabíem on anàvem Només baixar i baixar. Quan va parar de ploure ja fosquejava. Vam veure, lluny, un llum elèctric. Un poble francès. La salvació. Però era molt lluny. Amb plàstics vam acomodar un lloc i vam dormir ben abrigats. El poble era Pi, on van a parar tots els qui es perden. Els bombers ens van deixar una sala perquè ens poguéssim eixugar, saopar i dormir. L’endemà ens vam encaminar cap a Castell. I vam pujar a Marialles. Ens vam “estalviar” La Collada Verda, Pla Guillem i la Creu de la Llipodera. Aquesta creu de pedra és una altra de les fites del Canigó. Segurament que la van bastir persones que atalaiaven  ramats en aquest sector. 

Amb els companys del Seminari vam fer la ruta normal fins al refugi de Marialles, passant per Pla Guillem i la Creu de  Llipodera. Vam dormir a la cabana del pastor de Marialles. L’endemà vam començar la ruta cap al cim. Estàvem tan rebentats que no ens vam adonar que a la cabana hi havia una taula metàl·lica enganxada a terra. Ho vam comprovar quan vam intentar moure-la. Hi havia dues lliteres de tres pisos. En Piu va dormir a la de dalt. A mitja nit va caure. Ens va despertar a tots el terrabastall. Vam sentir que deia: On sóc? A l’infern? No tan avall, li vaig dir jo.  

A la Font (i refugi) Aragó ens vam aturar a fer un mos. Allà vam veure un ramat d’isards que trescaven muntanya amunt. La pujada cap a la portella de Valmanya és ferma. I encara ens resta el tram més costerut: els grans blocs de pedra de la xemeneia del Canigó. A dalt el mossèn va treure els estris propis i va dir una missa a la creu del Canigó. De moment no venia ningú. Però mitja hora més tard van començar a arribar  francesos des del refugi de Cortalets. Un refugi ben emplaçat i amb tots els serveis. Allà hi arriben els Land Rover que fan de taxi des dels pobles de baix. Són els primers interessats a mantenir la carretera en mal estat perquè no hi pugin vehicles particulars. El negoci és el negoci. Amb un altre grup vam fer una altra ruta, que ja explicaré a la 

propera.

Vam arribar-nos a Prada de Conflent allà vam fer una cervesa. Jo vaig demanar cervesa gueuze per tots. Va agradar molt i tothom va repetir. Sort que té pocs graus (4,5). Algun ja es començava a embalar. Vaig fer la tornada amb un xofer que no hi veia gaire. Mai no havia patit tant. L’altre company va optar per dormir.