etsi deus non daretur

“etsi deus non daretur”

Un altre tema enrevessat però interessant. Actualment hi ha més ateus, més agnòstics, més indiferents com no n’hi havia hagut mai. Molta gent ha deixat d’anar a missa i de considerar-se catòlics. Però, però...Bategen els fills i els fan fer la primera comunió. No tothom, però molts encara. El casament ja és tota una altra història. I aquí se situen les tesis del valencià Marià Cubí. Ex capellà, em sembla, amb un bon bagatge cultural teològic, filosòfics i bíblic. Ha expressat de manera extrema allò que molts cristians senten. Però ho ha fet d’una manera radical i dura, difícil de copsar i més difícil de seguir. ¿Una religió sense Déu, sense dogmes, sense esglésies, sense cel ni infern? Difícil, difícil...

Com si prescindíssim de Déu. Aquests darrers anys m'he sentit interessat (i preocupat) per un corrent de reflexió teològic que es pot formular tal com ho fa l'Agenda Llatinoamericana Mundial 2011: Quin Déu? Quina religió? Seria, també la tesi del valencià Marià Corbí, que fa un parell o tres d'anys ens va venir a fer una conferència als membres del Fòrum Joan Alsina. Corbí ja donava com a fet una religió (un cristianisme?) de futur sense Déu, sense religió. Diu Corbí que les religions han caigut en la inòpia més absurda i més estúpida. Que ens adrecem cap a una espiritualitat laica; sense creences, sense religions, sense déus (Hacia una espiritualidad laica. Herder. Barcelona, 2007). Que les religions ja no interessen gaire ningú. Jo en dubto una mica, d'això darrer. Les religions continuen interessant. O sinó només cal mirar cap als Estats Unit d'Amèrica i veure el el ressorgiment de partits religiosos, com el “Tea Party”. O la “devoció” de la gent, cantant a les assemblees evangèliques. ¿Una espiritualitat laica? ¿Com es menja això? O molts pobles de l’Amèrica Llatina. Les sectes llatino americanes practiquen una religió sorollosa, de cants, però de molt pocs teologia.

Jo em pensava que tot això era moderníssim. Però anava equivocat. Dietrich Bonhoeffer, el pastor alemany que va morir penjat pels nazis l'any 1945 en parlava (fou un gran teòleg i un gran cristià, Dietrich Bonhoeffer). Bonhoeffer va ser capellà de la parròquia alemanya (luterana) de Barcelona. Va estar molt de temps a les masmorres nazis. I uns quants escrits seus van sortir d'aquestes presons. Segurament que el principal de tots va ser “Cartes des de la presó”.

En aquestes cartes des de la presó Bonhoeffer ja es planteja aquests interrogants, vistos des d'un món que prescindeix de Déu. Es planteja dos interrogants transcendentals en la seva reflexió teològica: Com podem parlar del cristianisme al marge de qualsevol llenguatge religiós? Com parlar de Déu sense el recurs a la religió? És el fonament de la seva visió cristiana en la realitat d'aquest món. I és quan es planteja ser cristià “etsi Deus non daretur”. Però es continua mantenint cristià.

En arribant aquest punt em sento confós i totalment perplex. Ja em va costar entendre la teoria de Marià Corbí. I em van quedar uns quants interrogants. Però Bonhoeffer em mereix un gran respecte. D'ell va derivar la teologia protestant de la ciutat secular (Cox) i de la mort de Déu (Robinson). Ho vaig llegir però no ho vaig acabar d'entendre, tot i que en vaig extreure idees molt lluminoses. Entenia molt més (i m'agradava molt més el Concili Vaticà II, sobretot la “Gaudium et Spes). Però, com que ara el Concili ha estat menat cap a l'ostracisme pels corrents neo conservadors dels darrers papes i de la cúria vaticana...Com que ara el Concili es fa servir de pretext per dir que l'Església (alguns cristians) va per mal camí...

Ara entenc una mica més Bonhoeffer. Ell preconitza una nova cristologia. Ell es planteja i raona com Crist pot arribar a ser Senyor dels no religiosos. I proclama una nova fe quan diu que prefereix ser humà-humà, en lloc de ser, posem-hi un patró catòlic de “missa i olla” (de comunió diària) però que explota els seus obrers i, de fet, els nega la condició de persones humanes. Fins que no arribem a entendre això, no arribarem a entendre el Crist autèntic, el Crist del Sermó de la Muntanya, el Crist de les Benaurances.

Fa uns anys, un Monsenyor de la Cúria Vaticana, que ara és cardenal, ens va venir a fer una conferència a Girona. Ens va exposar la seva cristologia. I vaig restar admirat. Em semblava que sentia els meus professors dels anys quaranta. Vaig veure que els eixos cristològics eren els mateixos. Res no havia canviat. I em deia ¿Com és possible mantenir aquests eixos teològics que no s’aguanten amb guetes? Ar ens toca fer una teologia «etsi Deus non daretur». Com si Déu no existís. L’autèntic creient no necessita unes premises teològiques del Concili de Trento. Llàstima que el Vaticà II parlés més en clau pastoral que no pas teològica.