amèrica central

Fa ja uns anys, ab el suport de l’Agenda llatino americana i mundial, vaig fer un viatge a Nicaragua, Guatemala, El Salvador i Chiapas (Mèxic). Fou l’any 1996, ja fa 20 anys. Com passa el temps! A Nicaragua vaig fer d’observador internacional a les eleccions generals, a Palacagüina, la terra dels germans Mejías Godoy i dels cristians sandinistes. Aquesta gent tan admirable em va recordar el gran Alfonso Carlos Comín, quan deia: “Comunistas en la Iglesia y cristianos en el partido”. Actualment governa el sandinista Daniel Ortega. I no precisament en bé del país. Ortega és corrupte com el seu antecessor Arnoldo Alemán.

Guatemala, El Salvador i Honduras són els països més pobres i més violents d'Amèrica Llatina. I, segons com es miri, es troben entre els països més pobres del món. La pobresa es constata en tot; parlo dels anys noranta-sis, que és quan vaig visitar aquests països: les cases, la roba, el menjar, la manca d'aigua i de medicaments i de metges...ens feien adonar d'aquesta pobresa a nosaltres, que sense ser rics, veníem d'una societat en la qual teníem totes aquestes mancances cobertes; almenys la majoria. Nosaltres ens podíem pagar un bon dinar cada dia: pollastre a l'ast i patates fregides, amb una llauna de cervesa. Teníem prohibit beure aigua: estava contaminada. Uns grans camions venien per la ciutat aigua potable, unes garrafes de vint litres, de color blau. Tots els camions duien dos o tres homes armats per protegir dels lladres la mercaderia. A Amèrica central patien, de manera periòdica, els huracans. Un d'ells va arrasar, el novembre de 1998, pràcticament tot el país d'Honduras. Van quedar sense carreteres, sense ponts, sense mitjans de comunicació, sense aigua potable, amb milers de morts i desapareguts. Un autèntica catàstrofe. Un autèntic drama humà i ecològic.

En aquells moments un capellà gironí era canonge de la Catedral de Tegucigalpa, a Honduras. Quan l'huracà va arribar ell era al Japó, participant en un congrés sobre la família catòlica. A la tornada es va trobar amb la Catedral plena de refugiats sense casa. Els va fer fora. Jo li vaig recriminar aquesta acció. Em va respondre que la Santa Catedral no és lloc per acollir a dormir uns miserables, que es fan les seves feines a l'interior. Al cap de poc el van fer fora de Honduras o ell se'n va cansar. El cas és que va tornar a Girona. Passant per Nova York i duent del "duty free" un piló d'estris electrònics, que va vendre a Girona. A mi em volia encolomar un ràdio-magnetofon petit. Sé que es va espatllar al cap de poc i el van haver de llençar.

La violència estava a l'ordre del dia. A la ciutat de Guatemala era perillós sortir des que es feia fosc. Les bandes atemorien qualsevol persona o grup. Cada matí compràvem un diari per comptabilitzar els assassinats del dia abans; no baixaven mai d'una vintena. De Guatemala són els bisbes Julio Cabrera i Alvaro Ramazzini, que vaig conèixer. Cabrera era el pastor i Ramazzini l'intel.lectual. Però tots dos al costat del poble. A Guatemala em van robar la bossa amb tots els documents. Vaig passar un calvari per mor de poder obtenir un passaport provisional. Érem dissabte, i el diumenge havíem de viatjar a El Salvador. L'Embaixada espanyola es va portar de manera magnífica. Va posar un tinent de la Guàrdia Civil al meu servei. Amb ell vaig poder obtenir el passaport.

L'endemà viatjàvem a El Salvador. A la frontera, mentre estàvem aturats pels tràmits, vam sentir una forta explosió. Ens van dir que a un operari li havia esclatat un petard a la mà. Com que dúiem una doctora amb nosaltres, els ho vam comunicar. Ens van demanar que la doctora visités el ferit. Quan va tornar, blanca com el paper, ens va dir que l'explosió li havia tallat la mà dreta per sobre del canell, i que dubtava que arribés viu a l'hospital de San Salvador.

A la capital ens va allotjar un pintor espanyol, en una segona residència que tenia. Es veu que era un bon pintor perquè en una exposició que va inaugurar, hi havia el bo i milloret de la capital, amb un pica-pica de productes de la terra i cava català. Aquesta exposició pagava la pena visitar-la. Hi havia una secció amb fotografies de les matances d'El Mozote i del Río Sumpul, dos fets terrorífics de la llarga i sagnant guerra civil que acabava de sofrir El Salvador. L'exèrcit i, en especial, el batalló Atlacatl, culpable dels assassinats de Romero i dels Jesuïtes de la Universitat Centroamericana.

Ja he explicat que vam visitar la comunitat camperola "Segundo Montes" (un dels jesuïtes assassinats) i que un "maestro" ens va contar els fets de la guerra civil a la seva regió a través dels dibuixos dels nens, recollits en un llibre que em va regalar, dedicat. Amb els canvis de domicili vaig perdre aquest llibre. I em sap molt de greu. Servo més coses a la meva memòria per contar-vos. Penso en la dura carta dels jesuïtes denunciant els assassinats del batalló Atlacatl (vull explicitar una mica aquests fets), i en la trajectòria dels dos bisbes, especialment de Monsenyor Ramazzini. A la tornada, en l'avió que ens duia a Madrid, vaig veure i saludar el tinent de la Guàrdia Civil que m'havia ajudat el dia abans, assegut uns rengles davant meu. Duia emmanillat un xicot. Vaig imaginar que era un delinqüent espanyol que havia estat extradit cap a Espanya.