amarcord: les fires de girona

Avui, 29 d’octubre del 2018 és Sant Narcís, patró de la ciutat. A l’església de Sant Feliu, com ja és habitual, el bisbe Francesc ha celebrat la missa solemne en honor del Sant Narcís, la Flor del Paradís, una flor blanca i groga, tal com proclamava l’Abat Oliba, l’home providencial que va refer Ripoll. Abans el comte Guifré el Pilós l’havia construït pel segle IX. Ripoll, símbol i casal de Catalunya. Catalunya té realitats i mites. “Amb son germà lo comte de Cerdanya, com l’àliga que l’àliga acompanya, baixava Tallaferro de Canigó un matí”, com proclama tan bellament mossèn Cinto. Realitat i mite. Narcís és una flor. I és el símbol de l’home o dona que només es mira a sí mateix. Belles metàfores de la llengua catalana. Ovidi encetà el mite Narcís i ha anat donant voltes i metàfores. La llegua catalana és apte per a aquests afers.

Fa 20 o 25 anys ( o més, tal com diu l' excel.lent periodista de l' Avui, l' Iu, que escriu diàriament a la pàgina 2 del diari) que vaig publicar un escrit al Punt Diari, que duia aquest títol. Eren uns records de quan jo, adolescent, estudiava al Seminari de Girona. Aquest article va estar a punt de guanyar un premi; no em feu dir quin. M' ho va dir el qui, llavors, era el director del diari gironí, el bon amic Pep Collelldemont i Oliva.

Com ja sabeu, "Amarcord" era el títol d' un magnífic film de Federico Fellini. Aquest film és de l' any 1973, amb música de Nino Rota, molt italiana i inspiradíssima (això no ho devíeu pas saber; però jo tampoc. Ho he hagut de cercar). Fellini feia un repàs a les seves memòries d' infant.

Avui torno a refer aquelles memòries, però sense consultar l' escrit primigeni, com fa sovint el Burxeta. Així, sembla una cosa nova.

Per Fires, al Seminari fèiem exercicis espirituals: tres o quatre dies, els petits; una setmana, els grans. Un pare predicador, que solia ser un jesuïta de categoria, ens els predicava. La cosa ens sortia a tres o quatre sermons diaris, a més d' unes quantes estones de pregària i actes de pietat. I tot en rigorós silenci. Recordo que, al capvespre, ens arribava el brogit de les Fires, que llavors estaven instal.lades a la Gran Via. Això ens produïa melangia i enyor. Jo, en concret, recordava les parades del meu poble en dies de Festa Major ("cavallitos", autos de xoc, i barraques de tir al blanc i xurros). També recordava que, a casa meva, teníem convidats. I que la mare i la tia, ajudades per una cuinera, feien uns àpats molt suculents. Al Seminari, més aviat anàvem escassos de menjar.

Quin contrast més espantós! A ciutat, els joves, feliços, divertint-se i dansant amb les seves parelles. I nosaltres, comptant, una i una altra vegada, les rajoles del pati. Els exercicis era una cosa molt seriosa, en ordre a la nostra vocació i a la nostra santificació. I ens hauríem guardat bé prou d' agafar-nos-ho amb desinterès o poca cura.

El dia de Sant Narcís anàvem, en corporació, a l' Ofici de Sant Feliu. Es veu que tothom hi anava en corporació: les autoritats religioses, les autoritats municipals, i les autoritats civils i militars. El bisbe i els canonges sortien de la Catedral, en processó i, amb creu alçada, baixaven cap a l' antiga col.legiata de Sant Fèlix. Nosaltres els esperàvem ja a dins. Entraven cantant l' himne "Festivis hodie, laudibus inclitum, Narcisum pueri, concinite ac senes. Linguis omnibus, urbs nostra canentibus, patronum celebra tuum". Això era una espècie d' "oda sàfica", molt en boga entre els llatinistes d' aquell temps. Coneixeu el poema de mossèn Miquel Costa i Llobera (1854-1922), a Horaci? "Príncep afable de la docta lira, mestre i custodi de la forma bella: tu que cenyires de llorer i murtra doble corona". Doncs...això! La traducció d' aquest himne fa, més o menys, així: "Avui, amb lloances de festa, infants i vells canteu el gloriós Narcís. O ciutat nostra, canta a una sola veu, celebra el teu patró". He dit que entraven cantant l' himne. Entre totes les veus, es distingia perfectament la d' un canonge xantre que cantava, arborat, amb veu de trèmolo. Quina entrada més magnífica!

La corporació municipal, amb el batlle al davant (un senyor baixet i gras). Lluïen, tots, "llagostí" i barret de copa. El governador civil, sempre amb uniforme de Falange Española i amb ulleres fosques. L' escamot militar era presidit pel "General en Plaza", "con fajin y medallas". Vénia acompanyat (el general) pel destacament de "gastadores", un batalló de tropa, amb oficials, i "banda militar". Aquests “gastadores” (no sé què vol dir aquesta paraula) eren soldats alts i ben plantats. Desfilaven com autòmates. I duien a l' esquena unes coses curioses: com eines de fireta (pics i pales, martells i cordes...) en unes motxilletes ridícules. Amb ells vaig descobrir què vol dir l' expressió “más alto que un cabo de gastadores”.

Un any memorable (havia de ser forçosament entre 1964 i 1972, puix hi havia el bisbe Jubany) el bisbe es va molestar perquè la banda militar es va posar a tocar el "viva España" a l' hora de l' elevació. El bisbe va fer aturar la banda. El general, "cabrejat" amb el bisbe, va ordenar el replegament. I tots els militars van sortir, a mig ofici, del temple i van tornar a les seves casernes a tocs de corneta i timbals i amb melodies de banda militar. No recordo que va fer el governador civil. Però sí que recordo que tots els membres de la corporació municipal, inquiets, remenaven el cul al banc i s' eixugaven la suor del front amb pulcres mocadors blancs de fil. L' afer es va comentar durant molt de temps. Però la sang no va arribar al riu (al riu Onyar o al Ter? Tant se val!). Suposo que va ser una reacció "postconciliar" del bisbe Jubany. Si és així, havia de ser als anys seixanta. Jo vaig sortir del Seminari l' any 1963. I, aquest fet va succeir quan jo encara era dins. O potser em trobo amb un retall confús de memòria: si jo vaig sortir del seminari l' any 1963 i el bisbe Jubany va entrar a Girona l' any 1964...això vol dir que aquest fet divers va succeir quan jo ja era capellà (entre 1964 i 1972). I, llavors...què. o bé jo era concelebrant, a Sant Feliu, amb el bisbe Jubany...o algú m' ho va explicar. La memòria és selectiva i traïdora. Però, us juro que les coses van anar així!

Tal com deia el meu estimat professor de gregorià i de música en general, mossèn Francesc Geli i Tarrés: “Què...que no? Qui diu això, diu una altra cosa!”. Sublim!