El
cas Charamsa és un cas paradigmàtic de com l’homosexualitat i la
pederàstia s’han infiultrat a tots els nivells de l’estament
clerical. No cal donar-hi m´ñes voltes. I això és un mal antic.
Va esclatar als nassos de Joan Pau II i Benet XVI va començar una
“sanatio in radice” per aturar aquesta sagnia clerical. S’ha
fet molt de camí. Però encara resta un panorama immens de reforma i
càstig dels capellans delinqüents.
He
acabat de llegir l'escruixidor relat de la dona que va haver de
sofrir, durant anys, els atacs sexuals d'un capellà amic de la
família. Es tracta del llibret, editat per PPC, "Víctimas de
la Iglesia. Relato de un camino de sanación". Madrid 2016.
Poc
a poc, gràcies a Déu, però de forma constant van apareixent els
testimonis de dones i d'infants seduïts per capellans i obligats a
tenir relacions sexuals amb ells. El tema és més ample i més greu
del que hom podia imaginar. Tots en teníem alguna idea, però la
vergonya aliena i el sentit del sagrat ens forçaven a callar. El
problema va esclatar, en primera instància, als Estats Units
d'Amèrica i s'ha anat escampant per tot el món catòlic. Ens consta
que el primer que va fer alguna cosa en contra va ser el papa Benet
XVI. De Sant Joan Pau II no en sabem gaire res, tot i que li va
esclatar als nassos el cas del mexicà Marcial Maciel.
Dic
que ja sospitàvem alguna cosa perquè ja compreníem que el celibat
sacerdotal estricte obligava a fer restriccions mentals a molts
capellans. Alguns es van secularitzar i es van casar amb la dona amb
qui havien pecat. D'altres van abandonar el sacerdoci i, alguns, fins
i tot la fe. Però el problema ha restat com una llaga de l'Església
Catòlica, una llaga molt més purulenta que les que denunciava
Rosmini.
El
psicòleg i psico terapeuta, que ajuda la dona a sortir del malson,
es diu Javier Barbero Gutiérrez. És creient i, pel que es veu, un
bon professional. Comença la seva intervenció, a la tercera part
del llibre "Perspectiva psicológica: la patologia del
sinsentido, la sanación del encuentro definitivo", titllant el
capellà culpable de "hijo de puta" i de "bastardo".
Dos qualificatius duiríssims. Però que es desprenen amb lògica de
la segona part, que és la narració de la dona violada "El
lento pasar de las primaveras". Hi ha una primera part, d'un
capellà amic de la família "Una reflexión con muchos
destinatarios". El capellà es diu José Luís Segovia Bernabé.
I descriu l'horror i el dolor d'aquesta pobra dona que es troba sota
el domini d'un capellà violador, sota el drama d'un "incest
espiritual".
"El
hecho de que mi abusador fuera un sacerdote añadió gran confusión
en mi mente. Los dedos que abusaban mi cuerpo la noche anterior eran
los mismos que me ofrecían la sagrada hostia la siguiente mañana.
Las manos que sostenían la cámara para fotografiar mi cuerpo
expuesto, a la luz del día eran las manos que sostenían un libro de
oraciones (el breviari?) cuando venía a escuchar mi confesión".
El capellà abusador de la dona del relat era un amic de la família,
que els visitava sovint, que havia casat membres d'aquella família,
que n'havia batejat d'altres, que havia donat la primera comunió a
infants de la família...Això afegia un plus de dolor a la pobra
dona, víctima d'aquell desgraciat. Era el mateix que aquells pobres
seminaristes a qui Maciel obligava a masturbar-lo dient que tenia
l'autorització del Papa i que el metge li havia dit que allò era
convenien per alleujar els seus ronyons danyats (pel güisqui i el
tequila, més que per res. O pels cigars havans que fumava sovint).
D'excuses i justificacions quan pequem, tots en tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada