vida senzilla 8

Posteriorment a la publicació em vaig adonar que havia acabat el post d’una manera un xic truculenta. O sigui, que en vaig fer un gra massa. Amb aquestes coses tan serioses no es poden fer quinieles ni bromes. Tot i que, tot i que...Estic a punt de fer setanta-nou anys. La meva mare va morir als vuitanta. Però, al lloc on visc, molts arriben i passen dels noranta. Qui no es conforma és perquè no vol. Tinc el cap clar, ja ho podeu comprovar amb els meus articles. La senyora parca no avisa no posa dates exactes, almenys que sàpiga l’interessat. Sóc incorregible! Ja torno a fer broma amb un fet tan transcendental com la mort. Serviria per a la processó de Verges.  Però, el que no podria  suportar seria perdre la xaveta. Per mi i per als que m’haurien de cuidar. Plego. Ja torno a posar-me transcendental. Anem a la família del Poble Nou.

Ja sabeu que la germana de la mare es va casar amb el senyor Aulet, fabricant d’espardenyes i botiguer. No era de Barcelona, em sembla. El fill es deia Aulet Gallart. El Gallart es perdia ensegon lloc. Una filla d’en Joan Aulet i Gallart, la Quimeta Aulet i Casagran va ser l’enllaç amb mi i amb els Gallart. Actualment no sé si encara viu, puix li van haver de fer una intervenció molt delicada a cor obert. La Quimeta va fer la carrera de música i treballava al col·legi de monges del veí carrer del Taulat, on també hi havia la parròquia de Santa Maria del Taulat. En aquesta parròquia hi treballava mossèn Joan Ramon Cinca, amic meu i de la Quimeta. Amb ell vaig viatjar a Terra Santa. I puc explicar una anècdota.

Em Josep Aulet, fill del meu cosí, va fer un casament de luxe amb una familiar del president de la Diputació de Girona. Es va celebrar a la capella romànica de Montjuïc.

Em sembla que la capella és propietat  de l’Ajuntament, i cobra una picossada. Ells es cuiden de tot: música, cants, flors, fotografies, orquestra...Hi havia un capellà, no recordo d’on era, que em va explicar tot el tinglado. El banquet el vam fer en un restaurant de luxe que bi havia a la sortida de Barcelona per la Nacional Dos. Un banquet exquisit, que també devia costar una picossada. No sé com es van repartir les despeses. Però el meu cosí va anar malament des d’aquell dia.

Terra Santa. Un dia en Joan Ramon va venir a veure’m tot content. Havia comprat una bossa a un àrab. Jo de seguida vaig veure l’engany. Quan t’ha costat? Cinquanta dòlars. Doncs, t’han enredat. Aquesta bosa és falsa; no és de pell de camell; és de plàstic i no val més de quinze dòlars. Va quedar trasbalsat. Em va dir que ells també havien de guanyar-se la vida. Jo li vaig respondre que, estafant la gent, no. En Joan Ramon és d’una candidesa fora de sèrie. Pertany a l’associació sacerdotal “Prado” (un espècie d’Opus d’esquerres). Diuen que volen lluitar pels treballadors. Jo vaig conèixer gent més seriosa del Prado a França.

Vaig anar al mercat ambulant. I vaig comprar una bossa d’autèntica pell de camell per vint-i-cinc dòlars. I la vaig regalar a en Joan Ramon Cinca. Em deia: I, com t’ho fas? Com t’ho fas. No vaig respondre. No pagava la pena. No m’hauria entrés.