vida senzilla 7

De Barcelona m quedaven el meu padrí, germà del pare, i Joan Aulet i Gallart, fill d’una germana de la mare i del senyor Aulet, un fabricant d’espardenyes, que tenien la botiga a la Rambla del Poble Nou (Paseo del Triumfo). Era una botiga molt concorreguda. La menaven la Carolina, esposa d’en Joan, i la Maria Dolors, filla.

El meu padrí tenia una botiga (colmado) al xamfrà Mallorca i Girona. Un lloc excel·lent  i que ell aprofitava al màxim.

Vaig passar un estiu amb el padrí. Em va nomenar dependent, i m’explicava tots els trucs dels botiguers. Es pensava que jo seria el continuador del negoci, quan ell faltés. Però jo ja tenia pensat entrar al Seminari de Girona. Les seves germanes es van molestar per aquesta decisió però sabien que era ferma i que ell no faria marxa enrere.

Trucs de botiguer. Tenia un carnicer del Prat que li feia les botifarres. Quan li feia un lliurament de botifarres de sang, el padrí posava un rètol a l’aparador que deia: “Hay butifarra del Ampurdán”- I les venia enb un tres i un no res. La gent vol ser enganyada, em deia. El mateix en el temps dels espàrrecs d’esparreguera de bosc: “Espárragos verdes salvajes”. Tres pagesos de Collserola li fornien espàrrecs dels boscos que envolten Barcelona. També uns pagesos del Prat li duien mongetes del ganxet. Però aquestes eren autèntiques. Les feia bullir per una dona. I ja tenia unes clientes fixos. El padrí era un artista de la venda al detall. El vi era de Masquefa com corresponia. No era res de l’altre món però el feia passar per vi de qualitat. “Vino de Masquefa”.

El padrí es va deixar enredar per un alemany que construïa màquines calculdores i registradores. Aquest senyor li va “afaitar” tots els diners. Va haver de traspasar el “colmado”. I va adquirir els drets d’una botiga de mal amor a la Ciudad Satélite de Cornellà de Llobregat. Es va casar i va tenir una flla, la Sílvia. De petita que parlava català de Barcelona. El seu pare era el culpable.,El em deia: “Noi, m’he hagut de casar amb una xarnega”. Jo li ho retreia dient-li que era la mare de la seva filla i que l’estimava. Però ella retorquia: però és una xarnega. No el podien treure d’aquí.

Dels del Poble Nou en parlaré al proper post. Aquest ja se m’ha allargat massa. El meu padrí va morir a més de vuitanta anys. Ja no tenia la botiga de mal amor. Jo no vaig poder anar a l’enterrament. Havien operat la Maria i estaba greu. Em va saber molt de greu.  Amb els de Barcelona he perdut tot el contacte. No sé si són vius o són morts. Unicament tinc un nebot, fill de la meva germana, que viu al nord del Canadà, casat amb una peruana, i que ja es ciutadà canadenc i treballa per l’estat. Jo m’estic a la residencia sacerdotal Sivilla, esperant allò que inexorablement ha de venir.