terra i mar 3

Ens vam passar bona pert del curs del Seminari preparant la sortida al Canigó. Jo no tenia res per anar a l’alta muntanya. Per sort, un xicot de Castelló, en Vera, que era un muntanyenc professional em va ajudar. Em va fornir de motxilla, de sac de dormir, de capelina, de cantimplora i d’un mapa francès de la regió. Jo només disposava de les humils xiruques de pagès, que em van resultar molt pràctiques. “Al Canigó amb xiruques!”. Els de casa em van deixar marxar quan van saber que ens acompanyava un mossèn.

El dia senyalat, d bon matí quan els estels es ponen, vam anar a Olot en un cotxe de la Teisa. D’Olot a Camprodon en una altra companyia. Vam descarregar i llestos cap a Llanars i Feitús. Al veïnat de Feitús ens va acollir una família que havien tingut per mestre el pare d’un company. Aquella bona gent es va desviure per atendre’ns: pa amb tomata i truites, llangonissa i un porró de vi. Ben sopats vam anar a dormir en uns matalassos que ens havien preparat.

L’endemà, altre volta de bon matí quan els estels es ponen, en Ramon ens va acompanyar muntanya amunt fins a les envistes del refugi del Costabona, de la Font de Fra Joan i del Coll del Pal. Vam dormir al refugi, que era una antiga mina. Una mica humida. I l’endemà, per tercera vegada “de bon matí quan els estels es ponen vam sortir per guanyar el pic gegant. El cel era pur”, com a la cançó. Vam aprovisionar-nos d’aigua de la Font de Fra Joan i vam pujar al Coll del Pal. D’allí a dalt del Costabona hi ha una pitrada de bon suportar. Hi vam pujar. Era una ocasió única. Vam tornar al Coll del Pal i ja érem en terra “francesa”. El Coll del Pal és de bon trobar si no hi ha boira. Si n’hi ha pots donar voltes i més voltes per trobar-lo.

A cap de poc vam arribar a les esquerdes o crestes de Rojà. Una cresteria que baixa fins a la Collada Verda. A mig camí quatre trons ens van esverar. Vam baixar fins una borda per al bestiar. Finida la mini tempesta vam continuar. Vam pujar al cim de la Collada Verda i vam arribar a Pla Guillem. Calia seguir unes fites de roca. Altrament et pots perdre. La darrera vegada que vaig pujar al Canigó (hi he pujat una dotzena de vegades) a Pla Guillem hi havia una pista apta per a vehicles. “Hoy las ciències adelantan que es una barbaridad”. Però destrueixen l’entorn. Per facilitar el turisme fan carreteres per tot. Però el que realment fan és destruir l’entorn. Que Déu hi faci més que nosaltres!