vida senzilla 5

Quan vaig sofrir la infecció greu, tenia vuit o nou anys. El que es diu patir no ho vaig fer massa. Només mal de cap i mal de panxa. I sempre moderats. La que patia era la mare. Tenia por de perdre’m. Quan vaig estar bo ella es va posar al cap d’anar a viure al poble, ella i jo. Teníem una casa a la Plaça del Puig o Plaça Ruiz Amado, que el pare havia comprat quan es va casar amb la mare.  Una casa per a un pagès petit. El pare va conrear el camp fins que la malaltia l’en va privar. A casa hi havia un matxo, una gata i un gos. Teníem una cort per als porcs, unes gàbies de conills i un espai per a les gallines. També va fer construir una cisterna, que s’omplia amb aigua de la pluja quan n’era el temps. Aquesta aigua es va pollar i vam haver de tapar la cisterna.

Quan la mare i jo vivíem a la casa del Puig, vaig sofrir un altre episodi da mal. Precisament el dia de la festa major del poble, em va sortir un vesper al ventre de la cama. Un vesper és un floronco amb uns quants forats per on surt el pus. El metge em va receptar una pomada i no caminar. Cap al mas altra volta, a la meva cambra de malalt. Dues setmanes em va durar el mal. Un cop guarit vam tornar al poble. La mare em va apuntar per fer d’escolà a la parròquia. I en vaig fer fins que vaig entrar al Seminari de Girona.

Jo havia cantat la cançó de Verdaguer-Nicolau “La mort de l’escolà”. A la meitat del segle XIX un escolanet de Montserrat va morir de tifus, el mateix mal que vaig tenir jo. Al Seminari de Girona, quan jo feia segon de filosofia, va morir un seminarista petit, que es deia Bescós. El seu pare era oficial de la Guàrdia Civil i la seva mare era de Setcases. El nen vivia amb els seus avis materns, ja que havien traslladat el seu pare a Saragossa. Jo recordo que molts ploraven quan visitaven les despulles exposades a l’altar de la Puríssima. I recordo el tràfec de tot el dia, amb el nen morint-se.

Fou en aquells dies que vaig tenir una infecció a sota l’ungla del dit gros de la mà dreta. El mal se’m feia insuportable. El zup-zup era espantós. Vaig estar alguna nit sense dormir. Em van donar “papaver somniferum” però no em va fer efecte. El metge va tirar pel dret i, amb un bisturí  va obrir de dalt a baix l’ungla del dit. En va sorgir un podrimener. Però es va guarir.

Torno l mas. L’havia deixat amb vuit o nou anys. Quan no anava a l’escola, i com que no m’agradava fer de pagès, em passava els dies d’aquesta manera: El matí em dedicava a trescar pel territori per explorar els productes naturals dels diferents moments de l’any. Bolets, magranes, figues i altra fruita, el creixement i la maduració dels productes de l’hort...La tarda anava a pescar al rec Madral o a la Mugueta. Tenia un pot amb cucs i terra molla. I una canya americana que aguantava una nyinya que m’havia regalat Don Ramon. El tap era vermell i blau i estava travessat per una ploma d’ocell (la canya pelada). Era una nyinya de categoria. Vaig pescar carpes a quintars. La tia les bullia i les donava a les gallines. I m’estava botzinant sempre dient que la terra era massa baixa per a mi, i que em tancaria al “Grunyell”. Volia dir el Collell. Però jo sabia que ho deia per fardar de mestressa. No era el moment oportú per fer una operació d’aquella categoria.

I així passaven els dies, esperant els temps de segar i batre i els seus àpats de categoria. A mi m’assignaven la feina de passar porrons als treballadors, que sempre anaven assedegats. Els porrons no paraven d’ompli-se amb el vi que ens havia dut en Xico de Vilamaniscle.

A dotze anys acabats de fer, el rector de la parròquia em va convèncer per anar al Seminari de Girona. I, com si es tractés d’un somni, es va acabar la vida anterior i vaig començar una  nova etapa. Més avorrida, tot cal dir-ho. Em preparava per a la gran missió de ser el mediador o mitjancer entre Déu i els homes. Poca broma!