vida senzilla 4

Havia deixat la narració a la Festa Major del Mas. Els masos de Can Cua, Can Xirivilla, Montmajor i l’Estanyol fèiem la festa per la Degollació de Sant Joan (29 d’agost). En canvi, el mas Torre Mornau ho feia per Sant Jaume  (25 de juliol). La raó era que la Torre Mornau era ocupada per una unitat de l’exèrcit de cavalleria de remunta. I l’exèrcit celebra la festa de la cavalleria per Sant Jaume.

Amb sant Jaume hi ha una mica d’embolic. La llegenda ens diu que l’apòstol, muntat en un cavall blanc (el cavall blanc de Sant Jaume, una de les expressions catalanes per confondre l’oient). I empunyant una espasa o una destral es dedicava a empaitar i degollar moros. Jo no sé d’on va  sortir aquesta història. Sant Jaume tenia el caràcter una mica fort, però no tant com per dedicar-se a estossinar sarraïns. A Marc 3, 17 hi llegim: “Jaume, fill de Zebedeu, i Joan el seu germà, als quals donà el nom de Boanerges, que vol dir fills del tro”. Matar moros a  cops de simitarra no és feina d’un sant. 

La llegenda es recomplica quan diu que Jaume va viatjar a Santiago de Compostela. I que va morir i ser enterrat allí. Compostela vol dir el camp de l’estrella (l’estrella miraculosa que senyalava la tomba de Jaume). “Campus stellae”.

El nom castellà de Jacobo (en hebreu Yakov) ho donat nom (en llatí) a moltes denominacions. Com Jacobo. O l’italià “jacopone”. Jacobus.

Cal aturar l’embolic i tornar a la festa. Per Sant Jaume la Torre Mornau convidaven els masos de les rodalies a un ball de tarda, animat per una orquestra militar. També oferien refrescos (com la sangria aigualida) i galetes de coco. La temptació era forta. I aquí va venir el meu mal. Un soldat va convidar la meva germana a Ballar i en va deixar a mi a càrrec del bar. Què va fer aquell sant cristià? Encara no s’havia allunyat que ja m’atipava de galetes i de sangria.

Va arribar l’hora de marxar i jo ja no em trobava bé. Arribant al mas estava a prop de quaranta de febre. Piramidón i al llit!

L’endemà l’oncle Pau va collar la tartana i va anar a cercar el metge Rosés de Castelló. Diagnòstic: Paratifus o infecció greu. Febrades que pujaven fins a quaranta graus. Mal de cap. Ganes de vomitar...

Règim de Piramidón, lavatives i ceregumil. Cada dia, cap al vespre, la febre pujava i pujava. Els de casa estaven espantats. El metge els havia dit que perillava la meva vida. Ja se m’havia mort una germana, la Quimeta, quan encara era un infant. La meva mare plorava i plorava tot el dia. La més valenta era la tia Lola. A la casa tothom procurava callar i no fer fressa per no molestar-me.

Recordo que vaig comptar tots els defectes del sostre. A la meva cambra no hi havia finestra. Només la porta i una vidriera que mirava cap al sud.

Un dia va passar per casa la senyora de les herbes, que va preguntar “per aquell nen tan bonic”. Li van dir el que feia al cas. Llavors els va parlar d’un remei. Agafar fulles de figuerassa (aquella que fa figues de moro). Obrir-la i treure la polpa blanca. Bullir-la amb aigua, sal i feu-la bullir amb cascall i ruda. “Emboliqueu-ho amb draps de fil i  poseu una cataplasma al pit i una altra a l’esquena, tan calenta com el nen pugui aguantar”.

Jo recordo que em cremava i plorava. Però allò va ser posar oli en un llum. La febre ba anar baixant, el ventre es va anar relaxant i vaig poder fer unes boles de matèria fecal. Vaig recuperar el moviment peristàltic dels budells. El perill s’havia allunyat.

El senyor Rosés es feia creus de la situació. Deia: Què li heu donat a aquest nen? No li vam dir tota la veritat perquè el cascall és una herba prohibida per als humans. Però ell ja s’ho va imaginar. Vaig treure tota la porqueria que tenia dins.

El dia que feia vint-i-un des del dia de Sant Jaume, em vaig aixecar del llit. Més ben dit, en van aixecar. Jo no em podia aguantar. Em van asseure en un sofà i em van donar una sopa de pa i menta. Terriblement salada. Però me la vaig menjar com si fos caviar.