camino

Aquestes darreres setmanes he estat visionant films, en format dvd, que al seu moment m’havien impressionat. El darrer que he vist ha estat “Camino”, el film que Javier Fesser va rodar el 2008, i que vaig adquirir el 2009. Film candidat a molts premis. És una obra de qualitat, deixant a part el seu contingut, molt polèmic religiosament parlant. L’Opus Dei hi surt retratat i això no els  va agradar gens. Narra la vida i mort d’una nena de tretze anys, Alexia González-Barros que moria el 1985 a l’hospital de la Universitat de Navarra, a Pamplona, víctima d’una malaltia molt rara i incurable en aquell moment. Un càncer a la columna vertebral. Tenia 13 anys La seva família era fortament influïda per l’Opus Dei. La nena va morir “en olor de santedat”. Va ser declarada “serventa de Déu i actualment està en procés de beatificació.

Si heu seguit els meus posts recordareu que el meu amic jesuïta i jo vam decidir veure junts el film, quan s’estrenés a Girona. No va ser possible. Els jesuïtes ja havien marxat de Girona. Van tenir problemes amb el bisbat. I van marxar de Girona. Una pèrdua irreparable i dolorosa. La recuperació dels jesuïtes havia durat molt poc.

Al cap d’un temps, els pares Dominics van haver de tancar i marxar. A la comunitat només quedava algun vell malalt. Tenien temple i casa molt a prop del Bisbat. El temple del Sagrat Cor era el refugi de la gent de dretes i dels “espanyolistes”. La majoria de coses les feien en castellà. Allí s’hi refugiaven aquelles entitats religioses de dretes.

A Girona havien tingut preponderància i molt de terreny. La pèrdua no va ser irreparable, sinó beneficiosa, a la meva manera de veure. El Concili va agafar a contrapeu els Dominics de Girona i van anar perdent força poc a poc. Tothom pot recordar aquelles setmanes marianes, predicades per dominics d’anomenada, com aquell que li deien “en Xamaco” i Antonio Royo Marín, autor d’una teologia moral “para seglares”, i a qui anomenàvem maliciosament “royo mastín”. Omplien estadis. “Sic transit gloria mundi”.

Tornant a Camino, dues crítiques van emmarcar la seva estrena a les grans pantalles: la de laVanguàrdia i la de El País.

La Vanguàrdia: “Un tema comprometido y abierto a toda classe de maniqueísmos, que Fesser –guionista, director, coproductor y montador- aborda con riesgo, desarrolla con verisimilitud y concluye dejando al  espectador en un estado de alta tensión emocional”. El País: “En mi caso, el director ha conseguido hacerme pasar dos horas infernales, que desvíe la mirada de la pantalla, que pasado el tiempo mantenga en la retina y en el oído la cara y la voz de esa niña, el estupor y el asco hacia la secta de modales suaves, dialéctica melíflua, consignas implacables y fines salvajamente primitivos que la utilizan como sacrificio religioso”. Dues opinions ben diferents.

Fesser ja introdueix un primer element de contradicció. El títol del film: Camino. Camino és, també, el títol del llibre de 999 sentències o directrius que el Padre, sant Josemaría Escrivà adreça als seus fills com a directori i direcció espiritual. El rector de Gallifa, mossèn Josep Dalmau va escriure un llibre amb 999 contrapunts al Camino de l’Opus Dei.

La polèmica ja estava servida.