le grand silence

Ja fa anys (jo encara treballava a la Cúria gironina) ens van convidar a una sessió privada de cinema, abans de l’estrena gironina. Es tractava del film “Le grand silence”, “El gran silenci”, de l’alemany Philip Gröning. Un reportatge, des de dins, de la Gran Cartoixa francesa, ubicada al departament de l’Isère, a la zona de les muntanyes de La Chartreuse, propera als Alps. Un film llarg i lent, en el qual l’important no són les paraules sinó els i les freses que fan les persones. Un film deliciós per a qui li agradi el bon cinema. Nefast per a qui cerca gresca i trets. La sala del cinema més modern de Girona es va mig omplir. El meu amic jesuïta i jo vam ocupar dues butaques a la meitat de la sala. Des d’allí vam veure com molta gent s’adormia o sortia de la sala.  

Vaig comprar, per internet, el dvd i l’he vist un parell de vegades més. I sempre m’ha impressionat. Més endavant vaig visitar la Chartreuse i la vaig contemplar una bona estona des d’un lloc elevat a la propera muntanya. Des d’aquell mirador veia el pati i els monjos cartoixans, amb hàbit blau de treball, descarregant els camions de llenya i apilonant-los en un indret a sopluig, per dur-los a les cambres monacals més endavant. Cada cambra té una estufa encesa permanentment durant l’hivern. Els hiverns són molt freds. I els mon jos passen moltes hores a la cambra. El monjo llegeix, medita, resa o treballa. I sentim els fregadís dels peus, la fressa de la llenya que crema i crepita. Sentim el petarrelleig dels tions a la llar de foc o a les estufes. La remor sorda de l’estufa que crema socs, el fregadís de la roba basta amb què els monjos es vesteixen. Portes que peten. Els passos d’un monjo que va a tocar les campanes mentre tots dormen. Les passes que s’adrecen a l’església. Els cants i les pregàries. Els llibres d’oracions que s’obren i es tanquen amb un plaf somort, la fressa de la fusta percudida pels genolls dels monjos quan s’agenollen o s’aixequen. Al menjador, fins i tot podem sentir el xarrup d’aquell monjo vell que es menja la sopa. Això és el film i jo he volgut fer-ho repetitiu expressament. El que no s’entusiasmi davant d’aquesta simfonia de remors és que té el cor eixut i l’esperit insensible

Sentim el miol d’uns gats, el refilet dels ocells, la remor de la pluja o del vent. La caiguda de la neu no fa remor. I la remor feixuga de les passes quan la comunitat es trasllada. També és agradable sentir la fressa que fa l’aigua quan una aixeta raja.

Les estacions de l’any passen com aquell avió, l’estela de reacció del quan travessa el cel a uns quants milers de metres al damunt del monestir. I que els monjos deuen contemplar, com nosaltres.

Hi ha un novici. Hi ha un monjo que es mor. Hi ha una barberia. Hi ha una sastreria, hi ha tasques per a totes les eventualitats.

Els monjos gaudeixen, de tant en tant, d’unes hores d’esbarjo. Ens els mostren rodolant per la neu. I sembla que no sàpiguen parlar o no sàpiguen què dir.

Hi ha la imatge còmica del monjo que cuida dels porcs, les gallines i els conills. Aquest monjo parla amb els gats, una mitja dotzena.

Els monjos obtenen uns beneficis amb el Licor Chartreuse, que explota una multinacional, i que es pot adquirir en una botiga de records que hi ha a uns quilòmetres del monestir.

Si us agrada el silenci us recomano vivament que compreu aquest film. N’obtindreu bones emocions.

Amb el meu amic jesuïta vam quedar que aniríem a veure junts el film Camino quan l’estrenessin a Girona. No va ser possible perquè ell ja era fora. Hi vaig anar amb un amic laic.

Gröening va obtenir el privilegi de passejar la seva càmera dins del monestir (i residir-hi) durant un any. Condició: no molestar els monjos i reflectir esguards i emocions. I ho aconsegueix totalment. Ja ho veureu quan visioneu el film. Amb tants films sense massa interès que ens mostren el Dia del Seminari, aquest film és una eina vocacional de primera magnitud.