deus i homes

Un film magnífic el del francès Xavier Beauvois, “Des homes et des dieux”. Es basa en un fet real: l’assassinat d’una comunitat de monjos cistercencs que vivien en un monestir d’Alger, ubicat en un poble de majoria musulmana, en un temps confosos de lluites i massacres. L’exèrcit és un element més que distorsiona la realitat.

Als anys cinquanta, a la ciutat d’Alger hi vivien un milió de “pied noir” (peus negres), francesos, espanyols, jueus i d’altres nacionalitats. Després de vuit anys de guerra sagnant, els pied noir van ser expulsats. Una bona quantitat van venir a Espanya.

çEn aquesta guerra d’Alger hi va tenir un paper preponderant Albert Camus, un periodista i editor de diaris. Era francès, nascut a Alger. També cal esmentar Henri Alleg i el seu llibre sobre la tortura (ell la va sofrir), “La Question”, amb pròleg de J.P. Sartre. Jo vaig comprar la versió catalana, que em va commoure pregonament. Alleg era assagista i periodista, franco algerià d’ascendència jueva. Va dirigir el diari “Alger Républicain”.Era membre del partit comunista francès. Els “Livres de Minuit” van publicar la seva obra contra la guerra d’Algèria. Va viure del 1921 al 2013.

Hi va haver un atemptat fallit contra De Gaulle. Finalment la República Francesa es va imposar als revoltats. Generals com  Salan, Massu o el general d’aviació Challe van fugir o van anar a la presó. La República Francesa va superar la prova però va quedar ferida.

Els fets del monestir cistercenc va tenir lloc als anys 90 a les muntanyes algerianes. Els odis no s’havien acabat. I aquí ve la narració i martiri dels monjos cistercencs.

Nou monjos resideixen a les muntanyes d’Alger, en un petit poblet de majoria musulmana. El monjos viuen amb perfecta harmonia amb els seus convilatans. Resen, estudien i treballen la terra.

Però són temps difícils, relíquies de la guerra de descolonització. Grups armats ronden pel país i maten gent.

Els monjos fan tots els oficis per cuidar dels seus convilatans. N’hi ha un que fa de metge puix en aquell sector el metge està molt lluny i val diners la seva consulta. Són pobres.

El fet de ser francesos fa que provoquin l’odi dels grups armats que lluiten per la supremacia. L’exèrcit i un altre grup armat els visiten i els amenacen. Es plantegen marxar cap a França. I en parlen en unes sessions dramàtiques. Finalment voten i decideixen quedar-se. És la seva sentència de mort. Ve Nadal i el celebren amb gran goig i amb temor contingut. Beuen un bon vi i canten nadales.

Però la pau dura poc. Un grup no identificat els fa presoners i se’ls emporta enmig d’un paisatge nevat. Molts són vells i defalleixen. Finalment són assassinats i els tallen el cap, segons l’horrible costum musulmà. No sé si tyroben els seus cossos i els poden enterrar. Però al costat del monestir resten unes quantes creus, senyals de la seva presència i el seu martiri.

Un film emocionant, de gran bellesa, amb un guió molt ben travat. “Time” diu: “Un relat il·luminador sobre fe i heroisme”. I La Vanguàrdia: “Un regal visual i moral”. El País: “Surts commogut”. HJa obtingut mitja dotzena de premis cinematogràfics.

“Ni que sigueu déus, ni que sigueu tots fills de l’Altíssim, com qualsevol home morireu”. Salm 82