de com vingué la bipolar (3)

Símptomes, ja n’havia tingut alguns, alguns avisos. Les coses no solen venir mai de cop. Sempre hi sol haver uns preliminars. Però jo no en feia gaire cas, pensant que era valent, i ho superaria.

La catàstrofe va venir durant un viatge a Anvers, al país flamenc. Allí va succeir aquell afer de l’hotel indecent, que va llogar la meva cambra dues vegades. Quan vaig tornar, tard, vaig trobar a la meva cambra roba interior i unes dents que no eren meves. Vaig anar a protestar a recepció i van fer veure que no entenien el francès. Però quan els vaig amenaçar amb anar a la policia, sí que ho van entendre! Em van donar una altra cambra i el gerent es va excusar. M’haurien hagut de tornar els diners. Però, com que havien pagat els escoltes...

L’endemà vaig situar-me en una casa buida dels escoltes. Hi havia calefacció però, com que no hi havia ningú que la controlés, anava a tot drap. A dins de la casa feia una calor espantosa. Més de trenta graus. Ho vaig descobrir quan vaig anar a dormir. No vaig dormir gairebé gens. Tota la nit suant i dutxant-me. Em vaig aixecar com un zombi. A les deu del matí havia d’agafar l’autobús cap a Girona. Tenia diarrea. Vaig anar a la farmàcia i vaig comprar un antidiarreic que es deia “immodium”, a Girona, “fortasec”. Em vaig prendre dues càpsules i el mal va remetre.

Quan vaig arribar a Girona de seguida vaig demanar hora a un metge de l’aparell digestiu, en qui tenia confiança. Em va fer una visita completa, amb exploració intestinal externa. I em va dir que no hi trobava res. Que probablement era alguna cosa psíquica. Em va receptar tranquil·litzants i em va dir que demanés hora a un psicòleg psiquiatra. Ho vaig fer.

A la Clínica Girona hi visitava el doctor Ricard Reixach, a qui coneixia. Vaig demanar hora i hi vaig anar. Em va dir que l’altre doctor ho havia encertat. I em va augmentar les dosis de tranquil·litzants.

Però el mal anava progressant. Un dia, mentre celebrava missa a la parròquia, el meu món va caure dins d’un pou. La depressió  es va manifestar amb tota la seva cruesa. El doctor em va dir que ja ho veia venir. I va començar la tanda de receptes se medicaments que, aparentment, no feien cap efecte.

Els matins, llevar-me era un turment. Anar al Bisbat a treballar, un altre turment. Però m’ho havia imposat i, a força de voluntat...Només em consolava (em sap greu haver de dir-ho) les cigarretes amb tabac cubà que jo mateix em cargolava. Algunes vagades tenia pànic de sortir al carrer. Pobre “Mobylette” que va ser espectadora de la meva desferra humana.

 Així vaig passar una llarga temporada. Fins que el metge em va receptar carbonat de liti. I les coses van començar a anar millor.

Més endavant la diabetis em va llagar les cames. I em vaig veure obligat a refugiar-me al Sivilla. Ja no n’he sortit més i aquí espero acabar els meus dies en aquest món.