de com vingué la bipolar (2)

Vaig començar a fer trajectes llargs en avió; onze o dotze hores, a vuit o nou-cents quilòmetres per hora i a una alçada de deu mil metres. L’avió és un artefacte incòmode. Un seient que es pot acomodar, però justet. No et pots moure gaire. Els àpats i alguna beguda. Vaig arribar a avorrir els àpats aeris. Diaris i begudes, un film...i poca cosa més. Anar al bany és tota una epopeia.

La ruta més llarga i més rocambolesca fou un viatge a Bolívia. Ens embarcàrem a Barcelona i anàrem a Madrid. Allí un Jumbo mastodòntic eens dugués a Canàries. Anava ple com un ou, era època de vacances. Quan aterràrem l’avió va començar a botar i, per poc, es queda sense pista. Un esglai per a tot el passatge.

El mateix avió ens va menar a Miami, als Estats Units. Allí va tenir lloc aquella anècdota que ja he explicat. El policia, cubà, que em va dir que “el jodido de su jefe no me dio vacaciones para ir a Barcelona a ver los Juegos Olímpicos”. Als controls hi havia llargues cues.

Passat el control vaig fer una llarga caminada per arribar a una secció de vols a països llatinoamericans. Allò hi havia el nostre aeroplà, un espècimen a reacció però que ja tenia molts anys. Era llarg i estret. D’un companyia brasilera. Però les hostesses eren bolivianes.  Tenia dues restes de dues butaques per banda i un llarg passadís. Hi havia només dues hostesses; jo no en vaig veure més. La que em va tocar a mi era molt simpàtica. Al constatar que jo era espanyol em va dir que estava contenta de poder parlar espanyol puix ja estava tipa de parlar en anglès.

Em va fer anar a primera classe, que estava desocupada i em va servir un vermut i unes olives espanyoles. És l’única vegada que he viatjat en primera classe en un avió. Vaig saber que a aquell avió l’anomenaven “el carro lechero” perquè “se sabe si sale, pero no se sabe si llega”. Bona perspectiva! El viatge va resultar llarguíssim, amb escales a Sao Paulo, Rio de Janeiro, Brasilia, Manaus i Cochabamba. A Manaus feia una calor espantosa, humida. Estàvem en plena conca amazònica.

No sé com, havien pujat dones amb gallines i conills que anaven a vendre productes a Manaus. L’avió es va convertir en un guirigai. Passada la tempesta va tornar la calma i vam arribar sans i estalvis a Cochabamba, que no era poca cosa. Entre tot havíem sumat més de vint hores de viatge. Ja podeu imaginar com vam arribar a destí: bruts, cansats, lleganyosos, carregats de son i com si ens haguéssim drogat.