de com vingué la bipolar

Ja he explicat que, fa força anys, vaig passar (patir?) una síndrome bipolar. En la qual es passen moments eufòrics i moments de depressió. En mi abundaren més els de depressió. I els símptomes van començar a remetre a patir del moment en que vaig començar a prendre carbonat de liti. Potser hi ha molts detalls que no havia explicat. Doncs bé, avui em proposo fer-ho. A. M. D. G. Ad majorem Dei gloriam, com deia Ignasi de Loyola. O a Madrid donen galetes, com dèiem nosaltres.

Vaig estar uns anys voltant molt. Per Espanya, Europa i Amèrica. Era quan vaig ser Consiliari General de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi. I quan em van designar, a proposta de la meva associació, membre del Consell Mundial de la CICG (Conferència Internacional Catòlica del Guiatge). M’havia passat nits senceres dins d’un autobús que travessava França per anar a Alemanya o a Bèlgica. Agafar un avió es va convertir en una cosa habitual. Solia viatjar sol. I això hi afegeix un element més de risc.

El primer viatge el vaig fer en un autobús, cap a Bèlgica. Els escoltes i guies flamencs celebraven el centenari. O potser setanta cinc anys. M’inclino per això darrer puix B.P. va fundar l’Escoltisme a principis del segle XX.

Amb els flamencs teníem una relació especial Havíem creat un organisme de relació que es deia “Cataflam”. Hi havia una xicota que feia de relació entre les dues entitats. Es deia Margarida (en flamenc Greete, Margarette Schaumans). Vivia a Brusel.les i treballava en un organisme oficial.

En aquesta celebració em van reservar un lloc d’honor a la missa que va celebrar el cardenal a Antwerpen, Anvers.

Els autobusos nocturns s’aturaven en uns indrets convinguts perquè els passatgers poguessin estirar les cames, prendre un cafè o anar als serveis. A vegades passava alguna cosa curiosa. Com un passatger que va tenir un atac de cor. O un altre que la policia va detenir. Aquest anava assegut al meu costat i era magrebí.

Vaig arribar a conèixer la majoria dels aeroports importants d’Europa i les estacions de viatgers.

Una vegada, a Alemanya em vaig trobar que una part del meu desplaçament l’havia de fer en tren. I això ho vaig descobrir quan ja era a l’aeroport. Sort que vaig topar amb un funcionari comprensiu que em va guiar.  Vaig arribar a pujar a un tren d’alta velocitat en un compartiment de primera classe. A l’arribar, una hostessa em va oferir una copa de cava alemany ben fresc. L’espectacle des del tren era immillorable. El riu voltat de vinyes, aquelles vinyes que produeixen el Riesling, aquell vi blanc tan olorós i gustós. Vaig viatjar un parell d’hores per la riba dreta del Rhein fins a Dusseldorf. Allí un avió em va menar a Barcelona. Com que m’havien sobrat uns marcs em vaig fer dur a Girona en taxi, fins a Casa Carles, on residia. Vaig dormir dos dies seguits.

En una altra ocasió, tornant d’Amèrica vaig haver d’esperar a l’aeroport de Londres. Vaig comprar algunes coses al “duty free shop” i em vaig asseure. Em vaig endormiscar. Quan em vaig desvetllar algú m’havia robat la bossa amb els records: melmelada de taronja, cervesa, güisqui, formatge Stilton i  colònia Madame Rochas per a la meva germana. Llavors la meva germana era a la clínica Sant Jordi recuperant-se d’una operació a cor obert. La vaig anar a veure; va ser la primera cosa que vaig fer. Era el temps en què residia a la residència de capellans que hi havia al carrer Comtal, prop del restaurant Els quatre Gats. Era un casalot dels jesuïtes, amb una llibreria i diverses institucions religioses.