actor

Jo sempre he tingut qualitats d’actor. Quan pujo a un escenari, les cames em tremolen però, a la primera paraula, ja m’han marxat totes les pors i complexes. Aquesta tècnica la vaig aprendre al Centre, el cinema teatre de Castelló i al Seminari.

Al Seminari hi havia una estança sota la biblioteca, a un nivell més baix que el pati, que havia servit per aula de teologia. Feia un pendent endavant i un escenari. Segur que hi van explicar Sant Tomàs, el Concili de Trento i el Catecisme de Pius V. Però estava ple de runes i trastos vells. Feia anys que no es feia servir. Un superior activista va imaginar que podia servir de centre recreatiu si el netejàvem. I aquí va començar l’aventura de construir un teatre on hi havia hagut una aula de teologia.

Un paleta de veritat ens ajudava en aquesta tasca, que tenia uns quants equips de nois a les seves ordres. Vam treure carros i carros de runes que dipositàvem a les escales de Preparatori. Venia un vehicle i s’ho enduia.

Al final va quedar mig presentable. Hom va adquirir les butaques d’un cinema parroquial que les canviava. I vam col.locar una pantalla blanca al fons de l’escenari. Ho vam inaugurar amb la projecció d’un film mut d’Eisenstein, “El acorazado Potemkim”, que va venir a presentar i projectar el senyor Gelats, un aimant del cinema que vivia al carrer de la Neu. Em va quedar gravada la seqüència del carret amb l’infant baixant escales avall, mentre els soldats disparaven a la multitud indefensa. Més endavant vaig reveure el film. I certament es pot considerar un hit en la història del cinema.

Tinc un gran record de les filmines sobre el martiri del polonès Pare Kolbe, ara sant, assassinat pels nazis en un camp d’extermini. El van tancar a les fosques i el van deixar sense menjar ni beure. Una agonia horrible. Recordo  que acompanyava la projecció (més aviat audició) de  la “Simfonia del Nou Món”, de Dvorak.

En aquest teatre cinema, els seminaristes hi vam representar moltes obres de la Galería Dramática Salesiana, en castellà. I també algunes en català. Per exemple, el sainet “Per no entendre el castellà”. Els nostres mestres eren els Salesians. Una vegada l’any, pel maig, els visitàvem. I ens obsequiaven amb un concert de música i una obra de teatre. Recordo l’obra que narrava la biografia d’aquell cardenal, maltractat pels comunistes del seu país. I” Lázaro el mudo” (“centinela del Palacio, alerta!”).

Elm temple salesià era dedicat a la Mare de Déu. Ells l’anomenaven Maria Auxiliadora. Però el poble en deia “Maria xiuladora”. “Vaja un acudit, jo t’ho dic, coses de l’idioma”, com cantava La Trinca.

Jo hi vaig representar (al teatre del Seminari) fragments d’El Divino Impaciente, de José María Pemán. Em van encarregar el paper de Javier, fundador dels jesuïtes.

Als pastorets de Castelló vaig fer tots els papers de l’auca. Fins i tot el d’Uriel, un minyó enamoradís, cosa que va fer emprenyar el rector. Durant molts anys vam representar el que en dèiem els Pastorets d’Olot. Obra qualificafa com a “Zarzuela pastoril en cuatro actos”, i veu i orquestra, en castellà, Fins que ens vam passar als pastorets d’en Folch i Torres i “l’Estel de Natzaret”, del senyor Ramon Pàmies. En tots ells hi havia dos pastors còmics que feien riure el personal: Bato i Borrego, Lluquet i Rovelló, Mataties i Jonàs. Recordo l’Esteve Quera i l’Epifani Martín. També en Tonet vidriaire com a dimoni gros. Sempre s’euivocava i trabucava les paraules: “Si se sientan, que se cansen, en lloc de si se cansan, que se sienten”. I en Quimet Soler, en Quimet de la Tàlia, tramoista i, amb pega grega i un ciri, autor de les flamarades que sorgien de l’infern.

La música era molt “patxanguera” però divertida. Els pastorets castellans començaven amb un quadre o escena de l’infern. I el dimoni gros deia: “Raza perversa. ¿Esta es hora de cantar y estar bailando cuando se està preprando una guerra aterradora?”. Ens ho sabíem de memòria. Els dimonis cantaven: “Pescadores somos del genero humano.a quien nunca en vano tendemos la red”.

Al piano hi havia la senyora Josefina Gambús, casada amb el Carnicer Cufí, i mestressa de música. Tenia un fill, en Martí. Va entrar al Seminari però no va durar. Anys després la revista Interviu va publicar un reportatge sobre el “fakir Gambhus”. Es penjava dues boles d’acer a la pell escrotal, amb agulla i fil. Hi vaig reconèixer en Martí Cufí Gambús. El món sempre dóna voltes i més voltes.  Aquest número d’Interviu va donar voltes i més voltes a Castelló d’Empúries, com ja era d’espertar.