actor i més

Tinc moltes anècdotes per explicar entorn de la meva afecció a actuar en un escenari. Miraré de fer-ho cronològicament.

Al Seminari ens acostumàvem a parlar en públic. Cada any dedicàvem una temporada a recitar o parlar en públic a l’hora de sopar. El Menor recitàvem poesies. Els filòsofs explanaven textos oratoris escollits. I els teòlegs pronunciaven un sermó de collita pròpia. D’aquí en trèiem anècdotes molt sucoses. Com aquell que recitava “El tren expreso”, de Ramon de Campoamor i ho va retitular com a Tren de la Renfe. Santa innocència!  O aquell altre, teòleg aquest, que feia un “excursus” sobre “Santo Tomás y el Medioevo”. Y va dir: “Santo Tomàs i el Mediohuevo”. Ho va fer expressament, per fer riure, o era un error garrafal? No ho sé. Vam riure molt i sovint recordàvem l’anècdota.

Al menjador vam llegir “Fouché”, de Stefan Zweig. Un gran autor de biografies,  Zweig.  Es va suïcidar al Brasil. Quan vam arribar a la seva vida privada, amorosa, el superior s’havia oblidat de tatxar els textos. Un alumne “fet i deixat estar” va començar a llegir algunes escenes picants. El superior va tocar el timbre perquè plegués. Ell no en va fer cas. Va ser expulsat de la tarima de lectura. Eren anècdotes que alegraven la vida del seminari.

Jo mateix vaig fer una entremaliadura. Recitava un poema que no se sap de qui és. “Mira que te mira Dios, mira que te està mirando, mira que vas a morir, mira que no sabes cuando”. Es veu que jo vaig senyalar el superior, que s’estava menjant un plat de carn d’olla, que no ens oferien a nosaltres. Això em feia molta ràbia. Tothom va riure. I el superior als núvols, degustant la pilota.  La pilota és feta amb carn de vedella i de porc, farina, pa torrat ratllat, ous, oli i sal, all i julivert. És menjar corrent a Catalunya i a València. I potser també en altres indrets de l’estat.

A Castelló, el lloc normal per actuar era El Centre, el teatre cinema del rector. I fonamentalment en El Pastorets. Jo havia fet tots els papers de l’auca, com ja he dit abans. És clar que no vaig fer els papers importants: el dimoni gros, l’arcàngel Miquel, els dos pastors còmics, Maria i Josep...Rectifico: una vegada vaig representar Sant Josep. El titular va emmalaltir. I jo el vaig substituir i vaig fer florir la vara, que era un artefacte amb una molla i un ramet de flors de paper a l’interior de la canya. Tothom aplaudia. Angelets!

Jo vaig conèixer tres dimonis grossos: en Nasi Gener, en Ventura Soler i en Tonet vidriaire, que sempre s’equivocava i trabucava les paraules. El rector li deia de tot. En nasi Gener era un colós de cent cinquanta quilos. I quan saltava per l’escenari s’aixecava una pols de mil dimonis. Mai tan ben dit. Quan m’encarregaven fer d’apuntador, estossegava com un damnat.

M’havia oblidat un altre personatge essencial. En Quimet de la Tàlia o en Quimet Soler. Era la mà dreta del rector. Feia sorgir les flames infernals d’un ciri encès i un tall de pega grega o sofre combustibl. .Llençava grapats de sofre a la flama i feia pujar el foc fins al sostre del teatre. La pudor de sofre s’escampava per tota la sala. Però això agradava ,el públic.l