els reis (2) divagacions

Explicant aquella anècdota  del rei ros de Castelló, mossèn Delfí Massot i Baduà, a punt d’ordenar-se prevere, he recordat altres aspectes del seu currículum. En Delfí va ser rector de Lladó (d’aquí li venia la seva devoció a la Mare de Déu del Mont). Es va secularitzar i es va casar amb una majordona castellana que havia tingut.

Era un home que feia riure el bisbe Jubany. En una reunió diocesana a Casa Missió de Banyoles, en Delfí va fer una intervenció comparant les directrius pastorals a una cotilla, que oprimia i no deixava actuar. La dita es va fer famosa. El bisbe Jubany reia i li tremolava la panxa. Em sembla que la seva mare havia estat cotillaire a Santa Coloma de Farners.

En Delfí va morir per culpa d’un càncer fulminant. Poc abans de morir va demanar a un company capellà que l’ajudés a cantar els goigs o Virolai del Mont. La lletra és de mossèn Cinto. “Del Mont, Verge Maria, Reina de l’Empordà. Jo al cel pujar voldria. Verge Maria, deu-me la mà. Son trono és una serra que enmig de nostra terra s’aixeca fins al cel (bis). Té els núvols per cortina. Per blava mantellina la volta dels estels (bis)”. Això m’ho va explicar, amb emoció, el seu company.

La mare del bisbe Jubany anava a missa als “padres” (el temple dels Claretians). I es confessava amb el Pare Soler, un vellet sord, confessor de totes les padrines de Girona.

Allí va coincidir amb la meva mare. Acabada la missa el bisbe les anava a recollir amb el seu sis cents. I les duia als respectius domicilis. La meva mare es va fer amiga del bisbe Jubany i de la seva mare.

El bar de casa estava situat al xamfrà la Rutlla la Salle. Tenia porta a cada carrer. I unes ventalles de fusta per a la nit. Just al davant de casa, al carrer de la Salle, hi havia la carnisseria de  Josep Casademunt  i la casa de la família Pérez Desoy. La senyora Siseta era la mestressa. El seu fill (advocat de dretes) es va casar amb la Maria Antònia Fages, de Castelló. La senyora Siseta va demanar a la mare que li anés a fer companyia les tardes i que l’ajudés a planxar i cosir. Des d’aquell dia vaig tenir vestimenta litúrgica de qualitat: roquets, albes i altres ornaments. Entre la senyora Siseta i la Carmen Nin de Castelló, vaig ser el capellà més ben vestit de les rodalies. Hi va haver discussions per el calze de missa nova. Però la tia Lola va acabar les discussions: em va regalar el calze. En aquell moment (any 1963) el calze valia setanta mil pessetes. Me’l van robar i no sé on ha anat a parar. Segurament a l’aparador d’un col.leccionador de rareses. Malviatge per a aquest lladre!.

Per acabar amb la cosa dels reis diré que, mentre el pare va ser viu, vaig tenir juguets fets per ell. El pare era un manetes i el mateix per a ell era conduir un camió que fer anar un ribot. Portava vi de Masquefa i la mare el venia en una botiga als baixo de la torre dels senyors Vallss.Durant la guerra civil van marxar a la seva terra. I ja no vvan tornar. El pare ve perdre la seva feina de xofer de senyorts.

He vist fotos d’un infant (jo) arrossegant un camió lligat amb un cordill. Una obra del pare.

Reis: monedes de xocolata, cigarretes de xocolata, mitjons i carbó dolç. Els diners de la mare no donaven per a més. Sort de les meves benefactores de Castelló i de Girona, la senyora Siseta i la senyora Carmen. No em faltaven mai gerseis i camises. A la rectoria teníem un paquet amb llibres, mitjons, torró i ametlles d’Arenys. El rector es mostrava més generós i hi solia afegir algun bitllet de banc. La mare l’endreçava de seguida.