La senyora Serra, amiga de la
meva família, que tenia una botiga de joguets al carrer de Can Quintana de Barcelona, davant de Can Culleretes, va
manifestar la seves ganes de venir a passar una setmana al mas. El meu oncle i
jo, amb la tartana, vam anar a cercar-la a Castelló. Pobra senyora Serra!. L’experiència primerenca fou decebedora. Un
camí de terra, ple de sots i de fang, de cinc quilòmetres.
Arribà al mas capolada, cansada,
rebentada, marejada. Va haver de menester unes hores de repòs al llit per
refer-se.
Quan ja s’havia refet del
tropell, em va demanar on teníem el wàter. Jo li vaig mostrar la gerra de
terrissa, d’uns seixanta centímetres
d’alçada, que els vells feien servir en les seves necessitats corporals i,
després, la vaig dur fora de la masia i li vaig mostrar el panorama, tot
dient-li: Aquesta és la nostra comuna.
Pobra dona! La seva cara va
canviar de color. L’endemà mateix es va fer conduir a Castelló. I va tornar a
Barcelona en el primer “convoi” disponible. Mai més no va parlar de tornar a la
masia.
Jo havia estat un parell de dies
a can Serra de les joguines. Em van regalar un acordió senzill, amb el qual
podia tocar algunes (poques) melodies. El senyor Serra, que no sé si era el
marit o alguna altra cosa, em va dur un dia a sopar a un restaurant que,
llavors, estava de moda: “El Píolindo”. Era una rostisseria, prop del Palau de
la Música Catalana, on servien pollastre a l’ast i cava. Mig pollastre a l’ast
i una copa de cava ben fresquet, cinc duros. Entraves, anaves al gran
mostrador-barra, des d’on es veien els pollastres rostint-se, pagaves, et duien
la porció i anaves a seure a les taules. Una fórmula enginyosa que va durar uns
quants anys.
Us havia deixat, tot ballant una
samba amb la Remei. “Bailen esta samba para divertirse y para reirse
cua-cua-cua-cua-cua. Con el pato Donal, como nos divertimos y como nos reímos,
cua-cua-cua-cua-cua!”. Era un ball que m’agradava molt. Dansava a gust.
M’agradava veure totes les parelles fent el cop de peu endarrere.
La mare de la Remei i la meva ja
feien projectes de futur per als seus fills. Projectes
que no es van complir.
El seminari fou el culpable de la meva tallada amb la vida real. Quan vaig
tornar al poble, la Remei ja anava amb un altre. “Dommage!”. Ja era gran quan
vaig saber que la Remei s’havia separat o divorciat del seu marit. Es veu que
era molt capriciosa. Una altra pena que em vaig estalviar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada