coses pendents (7)

Em sembla que ja us havia explicat l’origen de la meva malaltia. Però, per un si de cas...Pel juliol l’Església celebra la festa de Sant Jaume apòstol, principal motiu (entre d’altres. També hi ha el de “Santiago mata moros) de la ruta compostel·lana,  i patró de la cavalleria espanyola.

En una finca prop del mas, anomenada Torre Mornau, hi havia una secció de cavalleria de l’exèrcit espanyol. Per Sant Jaume celebrava, doncs, la seva festa. Van convidar, la tarda d’aquell dia, tots els masos dels voltants a una festa amb ball. La meva germana i jo hi vam anar. Un soldat repartia galetes de coco i sangria rebaixada.

El soldat va demanar un ball a la meva germana i em va dir si jo podia vigilar la parada. Què em va dir! Em vaig atipar de galetes i de sangria.

Aquell vespre no em trobava gens bé. Em van posar el termòmetre, i estava a prop de quaranta de febre. Em van allitar i ja no em vaig aixecar en vint-i-un dies. Des d’aquelles dates tinc un odi cerebral a les lavatives i el ceregumil.

Parlant de malalties en recordo una altra que em va venir el primer dia de la festa major de Castelló. Em trobava al Passeig, enmig de totes les atraccions  i parades de la festa major. Acabava de gastar-me una pesseta en una atracció de tir amb escopeta d’aire comprimit. Vaig notar un dolor a la cama. El dolor va anar creixent. I em va obligar a tornar a casa coixejant. Allò va ser un floronco que em va tenir lligat a casa una setmana, supurant. No recordo si ja hi havia antibiòtics. Aquells dies no vaig poder anar al ball a ballar amb la Remei.

No vaig estar més malalt fins al Seminari, on vaig passar la grip dues vegades.

Al Seminari vaig viure a fons ien directe la meva primera visió de la mort. Aquell nen fill d’un Guàrdia Civil, destinat a Saragossa, i que vivia amb els seus avis a Setcases. Va morir víctima d’un edema pulmonar. Encara recordo les corredisses de practicants pel pati amb botelles d’oxigen a les mans. Vam anar sabent detalls de la seva agonia, com tenia una set que l’abrusava i com demanava la seva mare. Aquell nen es resistia a morir, deia que no volia morir. No sé quin ximplet li va dir que es moria al donar-li l’extrema unció dels malalts i el viàtic.

Va morir a mitja tarda i el van posar en un cadafal mortuori a la capella de la puríssima, decorada amb figures d’àngels fetes amb tires de ferro, obra de l’artista  Domènec Fita. Només mostrava la cara i les mans, blanques com un paper de fumar.