coses pendents (5)

La vida al mas era monòtona, sempre igual. De dilluns a dissabte. El diumenge es dedicava a conduir el bestiar, fornir-li menja i beguda, fer-lo orinar, raspallar-lo...Després, esmorzar tots a la taula gran. Pa, casalada viada, pernil, botifarra, torrades amb all, alioli, truites...Un esmorzar abundós i nutritiu de diumenge.

Es donava temps per si algú volia anar a missa al poble. Només l’ oncle Enric i jo responien a aquesta oferta. Primer de tot anàvem a la barberia d’en Vicenç. El fill d’en Vicenç ensabonava l’oncle. I en Vicenç l’afaitava i perfumava amb Floid o Varon Dandy. Jo m’ho mirava. Aluga vegada em tallaven els cabells. M’asseien a la banqueta alta i em queia algun clatellot perquè m’estigués quiet. Quan jo ja era més grandet i anava en bicicleta, l’oncle passava per cal mecànic de bicicletes, el Canari, per pagar-li els deutes de les reparacions.

Acabat anàvem a La Palma a encarregar els “palos” de crema i l’ampolla de Delapierre (Codorniu tarat, en deien). I anàvem a missa de dotze.

Al poble hi anàvem en xarret amb l’haca, que deixàvem a la casa antiga dels meus pares.

Dinar d’entremesos,  canalons, rostit i palo de crema per postres. Havent dinat, migdiada llarga. Els mossos s’afaitaven i, si tenien bicicleta (i, si no en tenien, a peu), anaven al  poble per trobar-se amb amics, anar al bar, fer alguna partida, anar al cine i, de tant en tant, visitar una casa de barrets. Molt de tant en tant perquè els diners escassejaven.

Les tardes del diumenge o bé l’oncle Pau collava el xarret i anàvem a Castelló al cine del Rector, o bé anava a pescar, o bé jo i la meva germana anàvem a collir pinyons d’un pi majestuós que hi havia en un cantó d’un ermot. Era un pi centenari, altíssim i de copa capaç d’abrigar un regiment. El terra era ple de pinyons que s’havien desprès de les pinyes. Els collíem i en fèiem un cul de cabàs. Després tornàvem al mas, trencàvem la clova dels pinyons i, amb el blanc, fèiem una coca amb pinyons i sucre. Era una menja de centenars de calories, dolça, pesada i que segur que provocava tones de colesterol. Però, en aquells temps, no ens preocupàvem ni pel colesterol, ni per les calories, ni pels hidrats de carboni, ni pels greixos malignes. Tot això –malviatge!- ho hem descobert en temps moderns. I ho combatem amb píndoles. Maleïdes píndoles! El qui arriba a la meva edat en pren entre vuit i deu diàries. Ara digueu-me si això és salut? Certament que dèiem: el porc mossega de viu i de mort. Però engegàvem a prendre pel sac aquesta dita. El porc era la base de la nostra alimentació a pagès.