La brama deia que els qui ens
alimentàvem amb productes procedents de la matança del porc vivíem menys. No us
ho creguéssiu pas. És molt pitjor menjar aliments plens de conservants, de
colorants, de productes químics per donar gust i altres porqueries. Un meu
amic, que havia fet estudis de química va entrar a treballar en una cadena
d’alimentació. Vaig veure ben clar que lo química és la mestressa de
l’alimentació.
Abans la gent moria d’un refredat
mal cuidat, d’una infecció, d’unes febres, d’una passa, d’un atac de feridura.
Ara moren d’un virus que han arreplegat en un hospital, d’una fallada del cor,
d’un ictus al cervell...”Tanto de lo mismo”, que dirien els nostres veïns de
Cantalapiedra de Abajo. Ara obren el pit, et maseguen el cor i et fan viure
alguns anys més. Però...quina vida més trista és la que et regalen! Vius lligat
a les pastilles i a la angoixa. A la meva germana la van operar dues vegades a
cor obert. Va viure uns quants anys més. Però mai més no va ser la mateixa.
Ja que parlo de la malaltia de la
meva germana, deixeu-me contar les malalties d’ella i meva quan érem petits. A
ella se li va fer aigua en un pulmó. Un eminent metge de Barcelona, el doctor
Raventós la portava. Però la van fer patir, pobreta. Cada espai determinat de
temps li clavaven una agulla, llarga i punxeguda, a l’esquena i li treien el
líquid del pulmó. La van salvar. Tenia disset o divuit anys. Jo vaig patir una
infecció als budells (vaig saber que en deien un paratifus). Em duia el doctor Rosés, de Castelló. Em
tenien allitat al mas. L’oncle l’anava a buscar amb el xarret. El doctor Rosés
era un metge dels d’abans: piramidon, aspirines, un líquid dolç i enganxós,
anomenat “ceregumil” i...lavatives! Dues cada dia. Res més. Vaig restar vint-i-un
dies allitat. El primer dia que em van llevar, no em sostenia dret de feble que
estava. Em van haver de dur a pes de braços a un sofà i donar-me a la boca un
plat de sopa. Recordo que era molt salada. Però me la vaig menjar tota.
L’avia del mas era epilèptica. I,
de tant en tant, es desplomava com un parrac. La seva filla, la tia Lola, li
posava un broc a la boca perquè no es mossegués la llengua. Amb el pas del
temps els atacs li duraven més. I va morir. No sé com ni recordo el dia. Però
sí que recordo el rebombori que van
haver de muntar per dur les seves despulles a sebollir a Castelló, començant
pel fuster, que va venir a prendre mides per a la caixa. A mi em van fer quedar
al mas.
De l’avi no en tinc cap record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada