coses pendents (6)

La brama deia que els qui ens alimentàvem amb productes procedents de la matança del porc vivíem menys. No us ho creguéssiu pas. És molt pitjor menjar aliments plens de conservants, de colorants, de productes químics per donar gust i altres porqueries. Un meu amic, que havia fet estudis de química va entrar a treballar en una cadena d’alimentació. Vaig veure ben clar que lo química és la mestressa de l’alimentació.

Abans la gent moria d’un refredat mal cuidat, d’una infecció, d’unes febres, d’una passa, d’un atac de feridura. Ara moren d’un virus que han arreplegat en un hospital, d’una fallada del cor, d’un ictus al cervell...”Tanto de lo mismo”, que dirien els nostres veïns de Cantalapiedra de Abajo. Ara obren el pit, et maseguen el cor i et fan viure alguns anys més. Però...quina vida més trista és la que et regalen! Vius lligat a les pastilles i a la angoixa. A la meva germana la van operar dues vegades a cor obert. Va viure uns quants anys més. Però mai més no va ser la mateixa.

Ja que parlo de la malaltia de la meva germana, deixeu-me contar les malalties d’ella i meva quan érem petits. A ella se li va fer aigua en un pulmó. Un eminent metge de Barcelona, el doctor Raventós la portava. Però la van fer patir, pobreta. Cada espai determinat de temps li clavaven una agulla, llarga i punxeguda, a l’esquena i li treien el líquid del pulmó. La van salvar. Tenia disset o divuit anys. Jo vaig patir una infecció als budells (vaig saber que en deien un paratifus).   Em duia el doctor Rosés, de Castelló. Em tenien allitat al mas. L’oncle l’anava a buscar amb el xarret. El doctor Rosés era un metge dels d’abans: piramidon, aspirines, un líquid dolç i enganxós, anomenat “ceregumil”  i...lavatives!  Dues cada dia. Res més. Vaig restar vint-i-un dies allitat. El primer dia que em van llevar, no em sostenia dret de feble que estava. Em van haver de dur a pes de braços a un sofà i donar-me a la boca un plat de sopa. Recordo que era molt salada. Però me la vaig menjar tota.

L’avia del mas era epilèptica. I, de tant en tant, es desplomava com un parrac. La seva filla, la tia Lola, li posava un broc a la boca perquè no es mossegués la llengua. Amb el pas del temps els atacs li duraven més. I va morir. No sé com ni recordo el dia. Però sí que recordo el  rebombori que van haver de muntar per dur les seves despulles a sebollir a Castelló, començant pel fuster, que va venir a prendre mides per a la caixa. A mi em van fer quedar al mas.

De l’avi no en tinc cap record.