infància a pagès 11

Com us deia, l’agost ens procurava dues festes grosses: la Mare de Déu d’Agost, el 15,  i el martiri de Joan Baptista (la degollació de Sant Joan o Sant Joan Degollaci) el 29. 

Els masos de Sant Joan Ses Closes celebràvem la festa major el dia 29. Missa solemne, vermut, sardanes i dinar de festa major.

A casa solíem ser entre quinze i vint homes a dinar. Les dones cuinaven, servien i dinaven a la cuina. Jo dinava amb les dones.

A casa sempre teníem un capellà; a vegades, dos, quan venia el rector. Mossèn Lluís no fallava mai. Era un vellet simpàtic. El meu oncle Pau li guardava una capsa de Fàries gallegues. Mossèn Lluís fumava paquetilla verda. Tenia la sotana plena de forats, de cremades.

A casa, tret de l’hereu, l’oncle Enric, no érem gaire de missa. L’oncle Enric no fallava mai a missa de dotze els diumenges. I confessar i combregar per Pasqua. Els altres, no gaire. Fins i tot hi havia un anticlerical, l’oncle Torrent. D’aquesta família, jo en vaig sortir capellà.

A la una en punt començava el dinar. Una taula plena de plates amb llangonissa, pernil, botifarra, olives, anxoves i verdura confitada servia per obrir boca. Després, els canalons. Fets a casa, grassos, amb carn selecta...deliciosos. Venia el “platillo”. Menuts d’aviram amb bolets. I molt de suc. Rostit, regat amb Codorniu semi. Melons i síndries. Grana de capellà amb garnatxa, braç de gitano de crema, cafè, licors i cigar. I no faltaven mai un parell de plates d’amanida, per anar picant. 

Tothom s’aixecava de taula amb el cap calent i les cames pesants. I “parlant en castellà” que era com definíem el resultat del traguejar a desdir. La porta d’entrada il·luminava (la llum solar) la sala menjador. La porta donava a sud. En aquell temps encara no hi havia il·luminació artificial de cap mena, tret dels llums de carburo i d’oli, aptes només per quan era fosc. Acabats de menjar venia bé una migdiada al damunt de l’herba o la palla del paller, o a l’ombra d’un tamariu. Una horeta de calma a la casa mentre les dones traginaven a la cuina.

Els que volien anaven a la ballada completa de sardanes de la tarda. Els que no s’entretenien fent-la petar, esperant que minvés la calor. Quan el sol ja anava a la posta, fèiem una expedició, que anava a peu a Castelló. Jo els acompanyava. Una horeta, des del mas. Tothom feia el boig durant  el trajecte. Encara duraven els efectes del vi. Recordo que jo els vaig fer riure molt, cantant i ballant una cançó “índia”, l’Ani-Kuni. L’oncle Torrent, força “animat” encara, es rebolcava per terra, aguantant-se la grossa panxa, tot petant-se de riure.

Què voleu! Poca cosa ens distreia.