el seminari 1

Vaig entrar al Seminari de Girona quan acabava de fer dotze anys, i en vaig sortir quan estava a punt de fer-ne vint-i-quatre. Amb tot, el bisbe va haver de demanar permís a Roma per poder ordenar-me, puix el protocol deia que calia tenir vint-i-quatre anys complerts, per poder ser ordenat capellà. “Otrosí”, que diuen les persones de lleis. El bisbe Cartañà es trobava al seu llit de mort (va morir quinze dies després). Em va ordenar el Bisbe de Colofon, el caputxí Fra Maties Solà, bisbe missioner jubilat, que residia a Barcelona, al Santuari caputxí de Pompeia, que havia estat residència del Pare Pau de Castelló d’Empúries.El Pare Pau va fer molts favors als castellonins. 

Una manera una mica al.leatòria d’arribar a capellà. La nit abans no vaig dormir en tota la nit. La meva mare m’ho va notar. La cerimònia de l’ordenació la vaig seguir com si estigués un xic drogat. Jo i els meus familiars vam anar a dinar al menjador del gironí Hotel del Centre, que ja fa anys que va tancar. L’ajuntament va adquirir el bastiment. Jo no vaig menjar gaire res. Recordo que un cúmul d’emocions ballaven dintre meu, aquells dies. Era capellà! Era capellà! Era capellà!.

Al menjador del Seminari m’esperaven uns immenjables fideus rescalfats, greixosos i amb pelleringues de no sé què. Sort que hi vaig renunciar. Aquell dia vaig comprovar el sabor de la celebrada vedella amb bolets de l’hotel del Centre. De seguida vaig comprovar que aquest plat (els fideus)  era un plat fix del menú setmanal. Com el bacallà i l’arròs pastat. Moltes d’aquestes menges van anar a parar aigües avall dels desaigües de la casa. Malgrat tot, l’alimentació del seminari va resultar adequada per fer-nos créixer en salut. Això i els extres que els de casa ens feien arribar dins de la bossa de la roba neta: llom, llangonissa, xocolata. Melmelada, fruita...Durant tota la “carrera” jo em vaig alimentar amb “Cola-Cao”, que barrejava amb la llet del matí. La mare en deia “Cula-Cao”.

Per fer-nos saber que havia arribat la coixinera de la roba neta, a l’hora de sopar un superior deia: “Tenen paquet...”. I cantava els noms. Al sortir del menjador podíem recollir “el paquet”.

L’oncle Enric, que em feia de pare, i el rector del poble em van acompanyar a fer l’examen d’ingrés al Seminari. El curs ja havia començat, i jo no sé per quins set sous vaig decidir ingressar a última hora. El cas és que em va examinar un tribunal “ad hoc”. I es veu que vaig passar amb nota alta. El rector del seminari va dir al rector de Castelló que era l’alumne més ben preparat que havia ingressat aquell curs. El mèrit era del meu cosí, l’ex frare, mestre republicà, “represaliat” pel règim franquista, que havia esmerçat els millors esforços en preparar-me.

El professor de llengua llatina i castellana, que va arribar a ser molt amic meu, va dir a la classe: “Demà començarà un alumne que us passarà la mà per la cara a tots”. Només un va dir: “Ja en parlarem!”. Era en Josep Maria Marquès i Planagumà, que em donava mil voltes. En Marquès va morir ja fa alguns anys, víctima d’un càncer destructiu. Era un cervell privilegiat, un capellà d’una cultura amplíssima.  Va ser Arxiver diocesà durant molts anys. A Girona era conegut com el “capellà del carretó”. Puix  traslladava documents de l’arxiu a la sala de lectura en un “trasto” amb rodes, com els dels magatzems. Ell ho feia com a protesta perquè el Bisbat es resistia a bastir un arxiu de nova planta. 

Va aprendre informàtica pel seu compte. I va penjar a Internet la major part dels documents, perquè la consulta fos pública i fàcil. Al final va poder veure i treballar a l’arxiu nou, al Seminari, en uns baixos foscos i humits, no gaire aptes per contenir documents antics.

Va arribar a fer-se un lèxic propi. Parlava de la “cúria capellanesca”, del “pebrot” (pbro.), dels “teòlegs de sequer”, dels “estripa terrosses catequètiques”...

Essent rector d’una parròquia, va crear un grup de parroquians aimants de la cultura, l’art i l’excursionisme. I els guiava en excursions culturals i muntanyenques. En va sortir algun llibre amb fotografies precioses.

En Josep Maria fou un gran home i un gran capellà.