infància a pagès 5

Al mas no baixàvem mai de onze o dotze persones: l’àvia Marieta, mare de la meva mare, l’oncle Enric (l’hereu), l’oncle Pau i la tia Lola, la mare, la meva germana i jo, dos mossos andalusos, la minyona i el vaquer. I sovint s’hi afegia algun familiar, que venia a ajudar-nos en els mesos de mes treball. Teníem cent  vessanes de terreny de sembrat, en cinc o sis camps. No teníem tractor i treballàvem la terra amb juntes d’animals. Tres animals arrossegaven la màquina de segar i lligar, que menava el meu oncle Enric. Era bonic veure l’oncle quan sembrava. Amb una cabassa lligada al muscle, plena de gra, l’anava escampant per tot el camp, al darrere de l’arada doble brabant, giratòria. Els solcs s’omplien de cucs de terra,que jo disputava als ocells. Els emprava com a esquer per pescar. Un pot de conserves em servia: l’omplia de terra molla i hi anava posant els cucs vius. Així es conservaven uns quants dies.

L’estri de pescar era una canya americana a la qual hi havia lligat una nyinya de cordill gansalla, amb un metre de pèl de cuca al final, i un ham.

L’àvia patia epilèpsia, també anomenada mal de sant Pau o mal de sant victo, ara no ho recordo bé. Potser de sant Pau, que va caure del cavall i ell reconeixia que tenia crisis (a les seves cartes). Del meu record, les crisis li duraven alguns minuts. La seva filla, la tia Lola, li posava un broc a la boca perquè no es mossegués la llengua.

L’àvia va morir quan jo tenia sis o set anys.

L’oncle Enric era un bon caçador. Les vesprades d’hivern sortia amb en Tom, el gos. S’amagava a les parades que ell mateix havia construït i atreia les bèsties amb un estri, el botet, que reproduïa el crit salvatge dels ànecs. Cada vetlla duia una quants coll verds o xarxets. En Tom els hi duia a la boca, nedant. Els ànecs coll verd tenia tot el coll ple de plomes verdes brillants. Això els mascles. Les femelles eren grises. Vaig arribar a avorrir la carn d’ànec. A més, sovint trobàvem els perdigons, amb perill de perdre una dent.

En Tom, el gos, tabé perseguia les rates de la casa i les matava amb un va-i-ve característic del cap. També era un gos molt carinyós. Un vehicle el va atropellar i el va matar. Jo, fins i tot, vaig plorar. Me l’estimava com un membre de la família. O potser més.

La vida a pagès durant l’hivern és molt diferent de la de l’estiu. L’hivern té els dies més curts, es fa clar més tard i fosc més aviat. És un temps més propi per fer feines de dins. I, si plou, neva o fa tramuntana, les coses es compliquen encara més. Cal arranjar eines que s’havien espatllat, posar a punt el material, escurar les corts. És clar que cal cuidar el bestiar: munyir les vaques, abeurar i donar menjar als animals, cuidar els conills, porcs, gallines i altres volàtils...Durant l’hivern es menja menys i es dorm més. Sopem a les set. I, abans de colgar-nos, tenim temps per fer algunes partides de cartes il·luminats per un llum de carburo. Jugàvem als sisos. Calia sortir amb un sis i anar amunt i avall. El qui quedava bloquejat, posava cinc cèntims a la plata. S’enduia el total el primer que quedava sense cartes. És un joc al qual pot participar tothom, petits i grans. La meva mare posava els cinc cèntims per mi. I, si guanyava jo, s’ho quedava tot.

El llum de carburo és un fòtil ben curiós. Un dipòsit, un tub de sortida de gasos i un bec per a la flama. Carburo al dipòsit. Aigua. I encendre la flama. Aigua i carburo creaven un gas inflamable, que durava una bona estona.

El carburo és carbonat de calç´, en peces com rocs. Barrejat amb aigua, produeix un gas inflamable, que dona una flama viva. L’efecte és de llarga durada.