infància a pagès 4

Una masia de l’Empordà pràcticament s’abasteix amb els productes propis: verdures, enciams, escaroles, cols, tomates, pebrots, cebes, alls...Nosaltres disposàvem de dos horts de regadiu, tots dos al costat del rec Madral. Amb una poalanca (nosaltres em dèiem poaranca) llevàvem l’aigua del rec i l’enviàvem a les regues de l’hort. Un parpal clavat a terra i un altre pal mòbil, amb una pedra en un cap i una galleda a l’altre. Amb poc esforç pujàvem galletades d’aigua del rec. Les tomates eren producte d’una grana pròpia. La deixàvem assecar i la plantàvem el seu temps. Produïa unes tomates molsoses, sucoses i dolces. El planter de cebes i alls l’anàvem a comprar a Figueres. De Vilabertran venien les esbergínies, a les quals donàvem el nom de “costelles de Vilabertran”. La col era de la Cerdanya. Les carbasses no me’n recordo. I teníem uns camps per a la grana: mongetes, mongets, cigrons, faves, pèsols. Ens collíem les avellanes, les ametlles i les figues.

El vi ens el duia un parent de Vilamaniscle: En Xicu, casat amb l’Elvira, i para d’en Delmiro. Vi de divuit graus, garnatxe, moscatell i vi ranci. I una boteta de conyac fet a casa dels parents. Un conyac que, juntament amb l’aiguanaf, reviscolava els malalts. L’oli ens en duien de Can Basac de Pau. Aquesta família es deien Teixidor però tothom els coneixia pels de Can Basac. En Ramon Teixidor feia d’intermediari. Era un oli fort i gustós. El conservàvem en un bidó amb tapa de fusta, la meitat de la qual s’obria. L’oli el teníem al rebost on hi havia els embotits, pernils i cansalada.

En Ramon Teixidor es va casar amb la tia Lola i van regentar un bar a Girona quan van haver de marxar del mas. Es van casar als Àngels i va celebrar el rector del lloc, mossèn Joan Juanola, “l’home”. Aquest nom li venia del Seminari. Va entrar gran; ja s’afaitava i era un home de pel negre a les galtes. Un va començar: “qui és aquest home?”. I li va quedar l’home per sempre més. Els capellans no dèiem mai “El Santuari dels Àngels”. Dèiem “El Turó de l’Home”.

El bisbe Camprodon era un home una mica càndid. Sempre queia al parany del “Turó de l’Home”. Li dèiem: vaig al turó de l’home. I ell deia, tan lluny? Llavors li dèiem que volíem dir als Àngels. I ell deia: ja m’ heu tornat a haver!.

Corria la brama que el rector dels Àngels, mossèn Juanola, havia fet molts diners al santuari. Hi tenia tota la família llogats a fer servei. No es va poder demostrar mai l’afirmació que encapçala aquest paràgraf.

Per la festa dels Àngels, per l’estiu, tota la Cúria Diocesana pujàvem als Àngels. Cantàvem la missa de Perosi, “Te Deum Laudamus” i els “Goigs dels Àngels”, que deien: “...Vós, que teniu milers d’àngels posats al vostre servei...en eix turó ciclop”. El Turó de l’Home, fa?

Després, mossèn Juanola ens convidava a un dinar regi: Entremesos, arròs, rap i lluç, rostit, dolços, cava, grana de capellà, cafè i conyac...I Fàries gallegues als qui fumaven. Quedàvem tips com un rènec. Per pair, anàvem xino-xano fins una font propera. Actualment totes les fonts de la muntanya dels Àngels, s’han eixugat. Diuen que el canvi climàtic ha provocat aquesta sequera.