infància a pagès 6

A la part baixa de la casa hi havia les corts i els llocs per al bestiar en general. Els il·luminàvem amb els típics llums d’oli, uns estris inspirats en les làmpades romanes. A casa els teníem de ferro colat, negre, amb dos becs per als blens. Eren com una capsa quadrada, fonda i un mànec que servia per enganxar-lo en un lloc alt. Pampalluguejava i feia una llum somorta, però suficient per a veure-hi. L’omplíem amb oli, enceníem els blens i l’anàvem passejant per totes les corts.

A vegades, durant la nit, una bèstia es posava malalta. Els oncles la sentien bramar o renillar i baixaven. Li solien donar aigua de cascall, aigua de ruda o aigua de farigola. Una vegada un de fora em va fer riure perquè va anomenar “tomill” a la farigola. El cascall era un calmant i la ruda un purgant. A l’hort sempre hi havia mates de ruda i de cascall. Més gran vaig descobrir que el cascall xinès era l’origen de l’opi i, per tant, de les drogues.

També teníem tota classe d’herbes a la casa, per a tota classe de mals. Ens les fornia, cada any, una dona, la trementinaire, que baixava del Pirineu. Era famosa la Quimeta, de Tuixén, als peus del Cadí. Feia bescanvi amb conills, pollastres, i ous. Els ho guardava una família de Vilanova de la Muga. Tornava a la seva terra carregada com una burra. Però era una dona valenta i decidida. També anava a Roses per bescanviar herbes amb anxoves i peix en salaó. 

A Olot vaig conèixer un capellà de Tuixén, alt com un sant Pau, que pesava més de cent cinquanta quilos i que tenia veu de nen. Era mossèn Pascuet. Era un prodigi de la natura. Predicava en castellà i feia riure per lo malament que “xafava” la llengua “del imperio”. Alguns dubtaven que fora un home normal.

Un altre personatge estrafolari que ens visitava era en “Maiplou”, un vellet de Vilamaniscle, que ens fornia pedres d’encenedor i cafè francès en gra, marques Saint Louis i La Tour. Quan venia, la tia li duia un plat de mongetes o cigrons i se’l menjava al darrer graó de l’escala. També es bevia d’una tirada un porró de vi amarat amb aigua. A mi m’agradava veure’l xerricar. Una vegada li vaig donar una llesca de pa amb tomata, que jo m’estava menjant. L’home m’ho va agrair sempre. Em duia paquets de xiclets americans, que trobava a França.   

Un darrer personatge estrambòtic que passava regularment pel mas era l’esmolet. Venia en bicicleta a la qual havia adaptat una mola, que funcionava amb els pedals. A més d’esmolar ganivets, arranjava paraigües.

Ah! I m’havia oblidat d’en Nin gitano, que venia a esquilar el rossam. Aquest solia venir quan s’apropava l’estiu.