infància a pagès 3

Del pare en tinc un record molt vague. Ja he dit que va morir quan jo tenia uns cinc anys. No ho vaig veure. Abans de la mort ja m’havien apartat d’ell. Era tuberculós, i tenien por que m’encomanés la malaltia. En aquella Espanya de la postguerra civil no hi havia medicaments. La penicil·lina era un luxe només per a rics. Com explica Thomas Mann a “La muntanya màgica” només hi havia uns sanatoris a la muntanya per tractar els tuberculosos. Molts morien en aquests sanatoris. El germà del pare, el meu padrí, va costejar la cura de quatre setmanes en un d’aquests establiments a Santa Coloma de Gramenet o a Puig d’Olena. Però no va aconseguir la guarició del pare. Es veu que el pare va morir amb una mort carregada d’angoixa. La mare es va cuidar de cridar el rector perquè li administrés els sagraments dels moribunds. Em sembla que el pare no era de missa. Però en aquells temps, refusar era un greuge contra la fe i, sobre tot, contra l’Església Catòlica franquista. La mare sí que era de missa, com tots els de Can Gallart.

No em deixaven entrar a la cambra on va morir el pare. Em feien anar a l’eixida. La seva cambra donava a aquesta eixida. I em veia quan passava pel davant de la porta. Un sofriment afegit dels pobres. Uns dies abans de morir, la meva germana i jo ens vam traslladar al mas que regentaven els germans de la mare. De cinc fins a dotze anys vaig viure al mas. D’aquí ve el meu coneixement de les coses de pagès, tot i que jo detestava l’ofici de pagès. La meva tia Lola deia que la terra era massa baixa per a mi. Aquesta burla em dolia. Però callava i em refugiava en les meves lectures o la meva afecció, que era caçar bolets o la pesca de carpes al rec Madral. El mas era al bell mig dels Estanys o Aiguamolls (mot modern). Dos recs, d’avingudes plujanes l’envoltaven: el Madral i el Cagarrell. Quan baixaven plens i furients, estàvem unes hores incomunicats. Com el cas de la neu forta. Els anys quaranta, en una nevada d’aquelles que fan història, vam restar incomunicats cinc o sis dies. No vam patir; en un mas hi ha sempre menjar. Només vam haver de prescindir del pa, la xocolata i altres productes que compràvem a la vila, com els dolços i la fruita. I el “Delapierre” dels diumenges.  Em vaig fer un tip de menjar truites de farina: una menja que, ben fregida, resulta un plat de “gourmet”.

Una altra menja amb què omplíem el rebost els dies de neu era amb ocells diversos. Paràvem unes ballestes enmig de la neu. Com a esquer hi posàvem un gra de blat de moro. I no fallava. Pardals, tords, cueretes, fins i tot algun ocell més gros, com ara una garsa o una tórtora. Per això teníem la cautela de lligar-les a un pal amb un cordill. Els tords tenen molta carn; i és gustosa. Els pardals són bèsties minses. Però ben fregits i amb allioli resulten passadors.

El primer viatge a la vila el va fer un mosso, amb un sac gros. Va trigar algunes hores. Però va tornar amb el sac carregat de pans de dos quilos. Ens vam fer un tip de torrades.

Recordo una nevada de febrer quan ja era al Seminari Menor. Va caure un tou de neu considerable. I es va glaçar. Les temperatures van ser per sota de zero durant una colla de dies. La neu va formar un tou en un extrem del pati. I no es va acabar de fondre fins al mes d’abril, malgrat que hi tiràvem aigua calenta. Adéu als partits de futbol al pati. La nevada va ser el dia de la Candelera.

La nevada del mas a mi em va alegrar perquè em vaig pairar de l’escola durant una colla de dies, i em podia dedicar al meu esport preferit: llegir. Recordo que vaig llegir, per primera vegada en la meva vida, “El llibre de la Jungla”, de Rudyard Kipling, premi Nobel de literatura, en català. No sé d’on va sortir. Però em va fascinar. L’he rellegit moltes vegades. Oi més quan vaig saber que va fornir tota la mítica o mística de la família escolta.

Quan va sortir la traducció catalana del llibre a l’Editorial Selecta, el vaig comprar de seguida. La traducció en català era admirable. I els poemes magnífics.