El meu pare va morir quan jo
tenia cinc anys. Una tuberculosi se’l va endur del món dels vius. La meva mare
m’havia dit que el pare va emmalaltir durant el servei militar a l’Àfrica.
Tenia tres germans a Barcelona, dues dones i un home. Ell era el gran. El seu
germà, el meu padrí Quimet Pla, regentava un “colmado” a Barcelona, al xanfrà
Bruch-Girona. La situació en un barri acomodat, prop de la parròquia de la
Concepció, feia que es guanyés bé la vida. Jo vaig passar algunes temporades a Barcelona,
a casa del padrí i l’àvia o a casa de les dues ties. L’una residia al carrer
Nou de Sant Francisco, a la part dreta del final de la Rambla. I l’altra, al
carrer Entença, al costat de la Model i prop de la Plaça d’Espanya i de la gran
estació de Renfe, Barcelona- Sants.
El padrí tenia interès en
preparar-me per succeir-lo a la botiga. Era solter. Però jo vaig triar un altre
camí. Coses que passen. Això el va molestar. Però ho va acceptar. Un parell
d’estius jo havia fet de dependent a la botiga, portant comandes a pisos de
senyores riques. Ho traginava a pes de braços, puig les porteres no em deixaven
pujar amb l’ascensor. A part d’això, el padrí procurava fer-m’ho passar bé.
Recordo que em va calçar i vestir com un senyor, a la sastreria Magaldi, on hi
tenia un amic. Els diumenges anàvem junts a l’Avinguda de la llum, i ens fèiem
cirar les sabates, per un enllustrador conegut. Em feia gràcia veure com feien
voleiar el drap de treure llustre i el feien petar. Després anàvem al Pio Lindo
a esmorzar: un quart de pollastre i una copa de cava. Després em duia a missa.
Ell es quedava fora. Em sembla que, fins i tot, una vegada vam visitar la
parròquia de Sant Pius X, de la qual va ser rector el futur bisbe de Girona,
Carles Soler i Perdigó, de la qual s’explicava la qüestió de pederàstia d’un
diaca de la parròquia, després prevere, Albert Salvans, que el rector de la
parròquia i el bisbe Jubany van protegir. Això ho he tret dels llibres sobre la
pederàstia i la vida sexual del clero, de Pepe Rodríguez. Molts dubten de la
veracitat d’aquestes informacions terribles del periodista. Jo no tinc prou
elements de judici per pronunciar-me.
Em va dur a dinar a ca les dues
ties. La tia Carmeta vivia en un quart pis, sense ascensor. Calia pujar una
llarga i dreta escala. La seva mare, l’àvia, va morir a casa seva. Prèviament,
s’havia trencat el fèmur, sortint de missa, a Castelló. El seu fill, el padrí,
es va cuidar de traslladar-la a Barcelona. La tia Carmeta estava casada amb
l’oncle Francesc, un valencià, a qui deien “Paco, lo coeter”, puix es dedicava
a la pirotècnia. Un accident el va obligar a canviar. Quan hi vaig anar, tota
la família es dedicava a muntar nines per una fàbrica de joguets. Tenien dos
fills, cosins germans meus, en “Duardo” i en “Quico”. La tia Maria vivia en un
principal. Estava casada amb l’oncle Salvi, que treballava a la banca. Tenien
una filla, la Delfina.
El padrí es va refiar d’un
alemany, que el va convèncer de l’avantatge d’una calculadora que havia
inventat. Hi va posar el capital i va perdre. Va haver de traspassar la botiga
i obrir-ne una altra, molt més modesta, en un barri d’emigrants, a la Ciudad
Satélite de l’Hospitalet de Llobregat. Es va casar amb una murciana. Em deia:
“Noi, és una xarnega, no ens entendrà mai”.
El marit de la Delfina traficava
al port de Barcelona. Em fornia de tabac cubà de qualitat. I em va aconseguir
un dels primers tocadiscos alemanys de qualitat: marca “Perpetuum Ebner” a un
preu raonable. Va funcionar molt bé i, finalment, el vaig vendre a un company
capellà que havia lloat el seu funcionament. Aquest cosí, en “Quico” també em
va aconseguir un ràdio transistor alemany, marca Grundig, que em va durar més
de vint anys. Vaig ser dels primers de tenir una ràdio transistor que sonava a
meravella i que em fornia freqüència modulada d’alta qualitat.
Finalment em vaig dedicar a
col·leccionar música religiosa en LP’s de segona mà. En vaig arribar a tenir
més de mil. Un senyor que tenia la botiga a la Ronda de Sant Pere, me’ls
fornia. Vaig arribar a ser un entès en música clàssica religiosa. Fins i tot
vaig arribar a animar programes de ràdio.
Vaig haver de vendre tota la
col·lecció a un professor de la Universitat de Girona, a un euro la peça. Va
ser quan vaig anar a viure a uns baixos humits al carrer de Santa Eugènia 25
Carai Quim sempre trobo punts de connexió a les teves històries. Al començament d'aquest "post" parles de la parròquia de Sant Pius X que és al barri barcelonès de las "Viviendas del Congreso Eucarístico" que commemorava aquest esdeveniment de l'any 1952. Doncs resulta que una germana de la meva àvia materna hi va viure en aquest barri i aquesta era la seva parròquia i per això recordo també que hi havia hagut de rector mossèn Carles Soler Perdigó. Aquesta tia-àvia meva abans de viure al barri havia estat majordoma d'un mossèn i no sé si per això va tenir influència per aconseguir una porteria en aquest barri que a més a més li suposava tenir també una feina a més a més del dret a l'habitatge. Jo hi tenia força relació amb ella ja que era l'única persona de la família de la meva mare que vivia a Barcelona, i com que era soltera tant jo com els meus pares estàvem una mica pendents d'ella.
ResponElimina