infància a pagès 2

El pare i la mare es van casar a Castelló. S’havien conegut d’una manera ben curiosa. El pare vivia i treballava a Barcelona. El seu germà, el meu padrí, servia productes del “colmado” a una senyora rica, que vivia en un àtic de l’Eixample. La senyora li va comentar que necessitaven un xofer que fos de fiar. El padrí li va recomanar el seu germà, el meu pare, que ja conduïa automòbils i furgonetes a Barcelona. Així és com el pare va anar a parar al servei dels senyors Valls, uns senyors de Masquefa, que vivien la major part de l’any a Barcelona. Masquefa és a la comarca de l’Anoia, província de Barcelona. Aquests senyors tenien grans extensions de vinya i produïen i venien vi. A Barcelona, a Masquefa i a Castelló d’Empúries.

En un carrer, proper al carrer del Mar eren propietaris d’una casa de senyors, amb jardí i garatge, davant dels col·legi dels Gabrielistes. L’any 1936 un comitè de fora va matar els frares d’aquest col·legi. Els senyors, abans i després de la guerra civil, passaven curtes temporades a Castelló, donat que hi havien instal·lat una bodega que venia vi a l’engrós i al detall.

La meva mare era la dependenta que despatxava el vi a litres. Així es van conèixer el meu pare i la meva mare. Es van casar a Castelló els anys 20. La mare era coneguda com a la Tuies o Tuietes de can Gallart. Es deia Gertrudis. I el pare era conegut com en Pla de Tarragona. Es veu que el meu avi patern era tarragoní. Van tenir tres fills: la gran, la Maria, deu anys més gran que jo. La Quimeta, que va morir quan encara era un infant. I jo. La Maria va morir en una residència de Banyoles, després de dues intervencions a cor obert, a vida o mort. Vaig tenir la sort de poder residir prop d’ella els darrers anys de la seva vida. De la Maria només en resta un fill, que viu al Canadà i s’ha casat amb una dona peruana, després del fracàs del seu matrimoni amb una catalana.

El pare es va veure en la necessitat de canviar d’ofici per viure al costat de la seva esposa. I va aprofitar l’ajuda dels senyors per comprar una caseta i unes terres. Va passar a fer de pagès. La casa era a la Plaça del Puig, o de Ruiz Amado, en un barri ple de cases senyorials: Can Contreras, Can Peris, Can Fages, la Casa Gran...A can Peris hi vivia el qui va ser batlle socialista de Figueres, el senyor Ametlla, fill o nét del qui fou governador de Barcelona, Claudi Ametlla. La família Contreras tenien mala reputació. Per això un membre, jesuïta, es canvià el nom i es posà Ruiz Amado en lloc de Ruiz Contreras. D’aquí ve el nom de la plaça.

Segons la meva mare, el pare era d’esquerres. Però devia ser d’una esquerra moderada. Acabada la guerra civil, el van fer presentar davant la Guàrdia Civil. I, després d’un breu interrogatori i “unas cuantas hostias” el van deixar lliure. El qui estava casat amb la tia Remei, germana de la mare, el van sentenciar a dues penes de mort. El va salvar la intervenció del General Trino de Fontcuberta i de Roger, mutilat de guerra, amic del meu oncle, que era partidari de Gil Robles (de la dreta). Així era el panorama de la societat catalana de l’avantguerra i la postguerra. I Franco ho va aprofitar per sotmetre el poble català. Per exemple, va imposar l’idioma castellà a tots els nivells de la vida ciutadana.

Quan el meu pare va morir, la mare, la germana i jo vam passar a residir amb els germans de la mare, que regentaven una masia al terme municipal de Vilanova de la Muga i parròquia de Castelló d’Empúries. Era una masia en un petit puig, enmig dels Aiguamolls de Castelló, anomenats Estanys. A cinc quilòmetres del poble. Jo feia el trajecte d’anada i tornada a l’escola de Castelló a peu. Això em va servir perquè, de gran, em vaig afeccionar a l’excursionisme. I tenia una gran resistència. Fins que em van comprar una bicicleta.

 
Treballaven les terres amb animals. No van tenir mai un tractor. I l’amo no tenia cap interès perquè n’adquirissin un: li hauria costat massa