el pont major 1

La parròquia de la Mare de Déu de la Pietat del Pont Major fou la primera (i única) parròquia que vaig regir com a rector. Amb això j us poso en guàrdia sobre la meva capacitat per fer de rector.

Per a mi, la parròquia del Pont era un d’aquells Sagraris abandonats que, seguint les directrius del bisbe de Màlaga, Manuel González, visitàvem de tant en tant per fer companyia a Nostramo, deixat i abandonat en una parròquia amb pocs fidels que el visitessin. Un canonge, mossèn Arcelos, era el capellà que comandava aquesta associació seminarista. Seguia, a peu i amb capell clerical i manteu, la via del carrilet, des de la capella del barri de Pedret, dedicada a la Mare de Déu del Pilar i que pertanyia a la Major de Sant Feliu, juntament amb l’antic hospital de pelegrins. Més amunt hi havia la fàbrica l’Aurora. I allí, metre més metre menys, començava la demarcació parroquial del Pont Major. El santuari, exageradament gros, de “Maria xiuladora” i les dependències del seminari salesià en marcaven el començament.

D’aquestes “visites al Sagrari abandonat, només recordo que se’ns feien odioses, puix ens privaven de jugar un partit de futbol a Fontajau. El text de la visita, que era en castellà, ens el llegia mossèn Arcelos. I tots rèiem per sota el nas quan sentíem “que veloces han pasado,  Señor, estos momentos”. Això i el terrabastall que feia el rellotge, de maquinària antiga, quan tocava els quarts i les hores; es desfermava un estrèpit de rodes dentades i maquinària de ferro, que durava el que durava el toc de quarts i hores. Tornàvem al seminari amb el cor encongit i la mirada fosca. Mira que haver d’escoltar la barra de la lectura “¡que veloces han pasado!”. “Ja et daran, ja!”, deia un minyó amb poc sentit de l’humor (d’aquesta mena n’hi havia una bona colla entre el més d’un centenar de seminaristes gironins).

Fins a mitjans dels anys setanta la parròquia del Pont Major era una parròquia tranquil·la, que el rector podia regir sense grans problemes logístics. Fins i tot portava personalment el funcionament del cementiri parroquial. Vaig trobar una llibreta amb anotacions sobre els ingressos i despeses del cementiri, cobrament de quotes, lloguer de nínxols, reformes i famílies que devien diners (que no volien pagar les quotes; era com una llista negra). La meva sorpresa va ser majúscula. Igual que com i quan vaig descobrir, a la parròquia de Sant Esteve d’Olot, la consueta parroquial, amb les taxes de tots els serveis, taxes que el rector administrava segons les seves conveniències.

Vaig fer una “sanatio in radice”. Vaig convocar uns quants barons del barri, homes de provada honestedat i adhesió a la parròquia, i els vaig proposar de formar una junta encarregada de gestionar el cementiri parroquial. La cosa va funcionar com una seda. Tret d’algunes famílies conservadores, que es van queixar pel fet que jo canviés les coses. Aquestes famílies, poques, van procurar fer-me contínuament la punyeta. Vaig descobrir que tots eren franquistes acèrrims; alguns, membres de l’Opus Dei. Sempre he tingut problemes amb l’Opus Dei. Es veu que no era (ni sóc) sant de la seva devoció.

Com ja he dit més amunt, la parròquia del Pont Major era una parròquia tranquil·la. Sempre es va moure entre poc més de cinc-cents feligresos. Fins que hi va haver un canvi radical. El batlle Joaquim Nadal, socialista, volia solucionar el problema de les famílies que vivien en barraques. I va promocionar la construcció d’uns quants blocs de cases barates al barri del Pont. De cop i volta el Pont Major va passar de mil habitants a dos mil cinc-cents (actualment a tres mil). Famílies d’immigrats van poder adquirir un pis, amb préstecs hipotecaris avantatjosos.

I això va representar la ruïna del vell rector. Ell deia que una invasió “de xarnegos” l’havien derrotat.

Però ja en parlaré més endavant. Com de la presó, de la mort exemplar d’en Just Manuel Casero i Madrid, del monument que li va dedicar el batlle Nadal. I, especialment, la venda ignominiosa per part dels salesians de la seva propietat de preu incalculable, deixant penjat el santuari de Maria Auxiliadora.