els meus vicariats 22

Abans de situar-me a la parròquia del Pont Major de Girona, m’abelleix explicar-vos la darrera xafarderia que vaig viure a Salt.

Hi havia una associació molt coneguda i popular. Una dona d’aquesta associació, casada i emmainadada, es va enamorar d’un “giovanotto”. Com que era poc assenyada, va perdre el cap i va abandonar marit i fills i se’n va anar a viure amb el jove. Això va ser la seva perdició. El marit va obtenir el divorci. Es va declarar la dona culpable. I els bens comuns van passar al marit: fonamentalment el domicili familiar i el compte corrent comú. La dona va haver de marxar del poble. Diuen que es va suïcidar. El jove encara és viu i ja s’ha casat. La dona té molt a perdre quan perd el cap. Dic això perquè aquest cas va ser la conversa més freqüent a la comunitat durant una bona colla de dies. Que Déu hi faci més que nosaltres. Les societats musulmàanes estrictes (ara n’hi ha moltes a casa nostra) són un paradigma de la situació de la dona.

Ara ja puc passar al Pont Major. El bisbe m’hi va enviar per cuidar-me de la parròquia. El Pont major és un barri perifèric de Girona, que segueix el curs del riu Ter (a Salt en diuen el Tè). Ja al final hi ha el Pont de l’aigua, que uneix el Pont amb Sarrià de Ter. En aquest pont hi havia, fins fa poc, un símbol franquista, que feia mal d’ulls. Hom el va fer retirar. El Pont era el pas antic per sortir de Girona i emprendre el camí ral cap a Figueres i França. O cap a Banyoles. El carrer del Pont Major era l’altre camí ral: el que duia a Celrà, Bordils, La Bisbal, Palafrugell i Palamós. Els raïls del tren petit seguien aquest itinerari. A Banyoles hi anava el “tren pinxo” (fet de llaunes i cassoles i barrets de capellà).

Durant la post guerra civil, el barri del Pont era un barri tranquil, que no havia arribat mai als mil habitants. El rector era la força viva més important del barri. Sobretot perquè no n’hi havia d’altres: ni exèrcit, ni guàrdia civil, ni policia, ni municipals...Únicament s’hi va crear una escola per a nenes, regida per monges Dominiques de l’Anunciata, del Pare Coll. El col.legi era al mig del carrer principal. Hi havia el Mas dels Tres Reis, que era on se vestien els Reis que arribaven en caravana a Girona la vigília de la festa, i que els infants de la ciutat esperaven amb fanalets. Aquesta és la meva percepció. No sé si vaig errat d’osques.

El que sí que puc afirmar amb rotunditat és que al començament del barri hi havia, des de finals del segle 18, el famós seminari i escola dels Salesians. Era una gran finca que, tota vora del riu Ter arribava gairebé fins al Pont de l’Aigua. Hi havia, en el conjunt edificat, el temple santuari dedicat a Maria Auxiliadora, a la qual els Salesians tenien gran devoció. La gent del barri tirava pel dret i l’anomenava “Maria xiuladora”.

Als anys cinquanta es va produir un gran escàndol al seminari salesià. Algú va posar queviures en un sac que havia guardat verí mata rates. Un dia van donar els queviures com a menjar als alumnes. Hi va haver una intoxicació greu general. Un nen va morir. Però això, ara, són històries passades

Els Salesians van fer escola de pàrvuls durant molts anys. Més endavant van tancar el seminari, no sé si per manca de vocacions o perquè el van traslladar a un altre indret.

El seminari de Girona feia una visita, cada any, als salesians, el mes de maig. Però els alumnes no fèiem convivència. Cadascú anava al seu aire. La casa ens oferia un mini berenar, un concert d’un conjunt de guitarres i bandúrries i una obra de teatre en castellà, de la Galería Dramática Salesiana. Val a dir que els alumnes salesians eren bons artistes. Teatre per a homes sols. Recordo “El gran Cardenal” y “Lázaro el mudo”. La fanfàrria solia interpretar l’obra sarsuelesca “Los Sitios de Zaragoza”. Vam arribar a saber-la de memòria. També interpretaven cançons de “La Tuna”.  

Tornàvem al Seminari a l’hora de sopar, sense haver tingut contacte amb-cap alumne salesià.