el pont major 2

L’avantsala del Pont Major és el gironí barri de Pedret. Pedret és un llarg carrer, que s’allargassa mansament al costat del riu Ter, frec a frec  de la carretera de La Bisbal, Palafrugell i Palamós. He  escrit mansament i em penso que m’he precipitat. Hauria d’haver dit que s’allargassa encaixonat. En efecte. El riu i la muntanya de Montjuïc fan que sigui com un congost dissimulat pel riu. El riu, la via del tren pinxo de Banyoles, la via del tren de França i la muntanya fan que la seva amplada sigui esquifida. A la muntanya de Montjuïc hi ha moltes coves o avencs de longitud i fondària notables. Algunes es poden visitar. N’hi ha una de molt espectacular. Un tub de roca uneix dues sales. Cal despenjar-se pel tub per atènyer la sala inferior. Alguns seminaristes solíem visitar aquestes coves. I, un dia, esclatà l’accident. Un xicot del meu poble, de Castelló d’Empúries, va perdre alguns dits baixant pel tub. Havia plogut. I una roca es va despendre i va rossolar pel tub. Li va capolar els dits. Ens van prohibir anar-hi. Però no en vam fer cap cas. Al començament vam canviar les nostres excursions. Anàvem a la cova de Boratuna, a la muntanya de la Vall del Llèmena.

El darrere de les primeres cases de Pedret era el lloc habitual dels suïcides. El tren de França circulava arrapat a les cases i a la muntanya. Hi havia un revolt. Els candidats a suïcidi s’amagaven darrere d’una roca. I sortien quan passava el tren. Aquest solia xiular i frenar. Però no tenia temps d’evitar la desgràcia. La gent comentava: “Aquest és el número vint”. Però ho deien sense saber res, només com un signe de terror.

La gent de Girona solia anar a passejar al carrer de Pedret. Hi havia un altre atractiu més casolà i dolç. Les primeres cases tenien pous d’aigua picant. I per pocs cèntims hom podia menjar “una cansalada” (una galeta coberta d’una substància blanca i dolça). I degustar alguns gots d’aigua picant, que deien que anava bé pels ronyons i el reuma. Un fenomen curiós, aquest de l’aigua picant. I el sentit del negoci va afuar el sentit de la competència comercial. La primera casa va penjar un rètol que deia “Agua picante” (en castellà). La segona: “Agua más picante”. La tercera: “Agua doble más picante”. I la cuarta: “El agua más picante del barrio”. La imaginació catalana que no falti!  

És curiós el conjunt de fonts d’aigua picant i ferruginosa que hi ha a Girona i els seus encontorns: la font del ferro, la font groga, la font d’en Coromines, els pous de Pedret...

Al barri de Pedret sempre hi he tingut família llunyana. En Jaume, germà del meu cunyat hi tenia una carnisseria,  l’Empordanesa, regida per la seva dona i una de les seves filles. Tenia fama de bona carn. El meu cunyat era maquinyó; o sia, negociant de bestiar.

Van tancar la botiga quan en Jaume va morir. Se li va declarar una malaltia de tipus psiquiàtric: esquizofrènia paranoide. Un dia va venir a veure’m i em deia que la seva dona el volia enverinar. Vam aconseguir que el visités un professional. El tractament va anar bé. Però en Jaume fumava tres paquets de Winston cada dia. Un virulent càncer de pulmó el ve dur a la sepultura.

Una germana d’en Jaume va finir els seus dies en un psiquiàtric de Lloret de Mar. I una filla seva es va suïcidar. Es veu que aquests mals eren genètics. Jo havia conegut la mare d’aquests germans. I era una dona que patia esquizofrènia.