els meus vicariats 19

A finals d’agost o primers de setembre vaig tornar a Girona. Necessitava tranquil·litat. Quinze dies de vacances em van anar molt bé. I la meva afecció principal: la muntanya. Vaig voltar tota la Val d’Aran: pujar al Montardo, al Ratera i al Bissiberri sud. I, per Montgarri, sortir de la vall. Un meu amic es va banyar, ben conill, en un llac situat a dos mil metres. Gelat. No sé com no se li van gelar les pilotilles. Un altre company va patir una revinclada, una luxació al turmell. Va ser la fi de l’excursió.

Tornant a Girona, vaig anar a veure el bisbe. Aquest ja em tenia preparat un nomenament pastoral. Em feia anar a cuidar-me d’una capella, als límits de la parròquia de Sant Cugat de Salt. L’anterior capellà havia estat nomenat rector de la parròquia.

La capella consistia en uns baixos comercials i dos apartaments o pisos al primer. L’un era llogat, i l’altre era el destinat al capellà. L’anterior hi havia viscut amb els seus pares, fins que es van morir.

Al costat de la capella hi havia una carnisseria regida per un matrimoni procedent d’Aragó. Ells guardaven les claus i es cuidaven de la neteja. Els vaig anar a saludar, i els vaig dir que jo no residiria al pis. El rector es va afanyar a llogar-lo. Havia deduït que viure sol, en aquell pis, seria un turment per a mi. Vull dir que no sabria què fer.

El rector de la parròquia era un home traçut. Sabia treballar la fusta de boix, i els pinzells. També era un aimant dels muntatges àudio-visuals per a les lliçons de catequesi. N’havia anat a aprendre a França, a un lloc anomenat “La Trivalle”. Era un centre catequètic de molta anomenada. Recordo que emprava fórmules molt avançades: Música de Pink Floid i filmines escollides que anava a comprar a Barcelona. També gaudia portant canalla a campaments de quinze dies o tres setmanes al bosc o a la muntanya. Allà totes les criatures aprenien a treballar la fusta i a pintar el paisatge i els elements: flors, arbres, rierols, cargols i altres animalons, prats i comes...

De tant en tant, el rector tenia unes crisis que li feien passar un parell de dies al llit. Ell feia dieta total; deia que era l’estómac. Més endavant es va veure que era un càncer maligne que l’anava burxant i que el va dur a la secularització, primer, i a la mort, després. Abans de morir es va casar. Jo li vaig preparar els papers. La seva esposa era una bona dona que el va cuidar fins al final.

Coneixent el rector, i després d’haver-hi pensat uns dies, li vaig fer una proposta pastoral: jo faria la missa de la capella, els dissabtes al vespre. Però també en faria a la parròquia. I, sortint del meu treball a la Cúria, aniria a dinar a la rectoria. Tenia una motoreta. I, si plovia, hi anava en autobús. La parròquia de Sant Cugat de Salt és a uns quatre quilòmetres del centre de Girona. Al començament, es veu que no li agradava gaire. Però la minyona li va fer veure els avantatges de tenir un substitut per quan fora necessari: els campaments amb mainada, les misses de la parròquia i altres actes de culte, les excursions, les malalties. Això ja li va plaure més. Vaig acabar anant a sopar i dormir a la rectoria els dissabtes. I a celebrar la primera missa del diumenge, cosa que li anava molt bé puix era molt dormilega. El diumenge podia fer matinada (“la grasse matinée, que diuen els francesos). Jo esmorzava a la rectoria i, si no hi havia res més, tornava a Girona, al pis de la meva germana.

Els diumenges dinava amb la mare, la tia Lola i l’oncle Enric. Canelons, pollastre rostit i crema. Jo solia anar a comprar un tortell o un braç de gitano a una pastisseria veïna, que feia dolços de molta qualitat. I destapàvem una ampolla de “Delapierre”; per les festes, Codorniu semi.

La minyona del rector es deia “Dolores” i m’estimava. Tot i que era una mica geperuda i coixa. Havia tingut un “tumor blanc” al genoll quan era petita. Si hagués conegut el meu oncle d’Albons, “el curandero d’Albons”, s’hauria guarit. Era originària d’un poblet de muntanya, lluny de tota civilització. De casa seva en deien “cal Casic” i va fer d’hostal durant uns anys, fins que van haver de tancar. Llavors va venir a Girona i sempre més va servir a capellans.

Jo la feia riure. I l’animava a ballar i cantar antigues danses i melodies. Quan ballava el contrapàs cantava la música i la lletra. Deia: “Jo en ballava el contrapàs, botera botera, botera botera. Jo en ballava el contrapàs, botera botera, botera botàs”. I saltironava imaginant la dansa. O cantava: “Terè, terè, ara ve la cavalleria, terè, terè, ara ve el requetè”. I feia la salutació o marcava passos militars. Era tot un espectacle. Va morir a les Germanetes dels pobres de Girona. Servo un gran record de la “Dolores”.