els meus vicariats 20

El càncer del rector es va anar agreujant. Recordo que enmig d’una excursió el dolor el va fulminar. Vam tenir maldecaps  per arribar a la rectoria en el seu Citroen. Es va enllitar. I mai més no va ser el mateix. I aquí va començar aquella espècie de tragèdia grega de la fi del rector i de la “Dolores”. Us l’explicaré gradualment. Primer la del rector.

El rector va cridar una dona amiga, amb la qual feia anys que es relacionava. Era una bona dona, que l’estimava. Li va proposar “anar a refer-se” a casa seva, en un poblet de l’anomenat “Maresme”. El rector li va dir que sí però que, abans, havia de fer una altra cosa.

Va anar a veure el bisbe i li va dir que es volia secularitzar i es volia casar. No sé si el bisbe no sabia gaire res del drama del rector però va restar astorat. Finalment li va dir que fés el que cregués més convenient per a la seva persona. El rector va comunicar a la majordona que se n’anava a viure a casa de la seva amiga i que deixava de ser capellà. Llavors jo ja era fora de la parròquia i acabaven de posar-hi un vicari.

A la Dolores li va caure el món a sobre. Es va adonar que hauria de marxar. Però no ens precipitem. Cada tema al seu lloc i al seu temps, tal com he planificat.

El vicari  va fer arribar al bisbe la seva decisió de marxar en el termini d’una setmana, tant si posaven substitut a la parròquia com si no li posaven. I ho va complir.

Va arribar a Cúria el rescripte de secularització. El Vicari General em va encarregar a mi tramitar l’expedient matrimonial del rector. I aquest es va casar de seguida a les sis del matí en una capella de la demarcació. I acte seguit va visitar un metge, el qual li va recomanar una intervenció quirúrgica immediata. Això volia dir la gravetat de la situació del rector. El van operar i va viure poc. Va morir, i el van enterrar al seu poble d’origen. Aquí acaba la història del meu amic rector, amb qui vaig conviure cinc anys de la meva vida pastoral.  

I ara la segona part de la tragèdia grega. La Dolores va comprendre que se li havia acabat la seva vida feliç amb el seu capellà a la rectoria. I, folla d’ira, va muntar una venjança. Va trobar la residència i el telèfon de la dona que acollia “el seu rector”. Trucava i, quan despenjaven, etzibava, sense pensar-s’hi gaire: “Mala puta, mala puta, m’has robat el rector, mala puta!”, I això a hora i a deshora. Una vegada fou el rector el qui despenjà. Li recriminà el que acabava de fer. Des d’aquell moment, no va trucar més.

El vicari se’n va anar. Ella va comprendre que havia de marxar. I aquí va començar la segona part del seu calvari personal. De moment, una seva germana, amb la qual no tenia gaire bones relacions, la va acollir. Aquesta germana tenia una pensió. La pensió, molt modesta, era al darrere de la Plaça de Sant Agustí i dels locals de cinema. El seu home era alt i gros i anava amb un cavall i un carruatge que distribuïa carn a les carnisseries de Girona. La Dolores va ocupar una cambra de dispesa. El seu cunyat no veia gens bé aquesta solució provisional. I va burxar la seva dona. La Dolores va haver de marxar.

Uns capellans coneguts, que coneixien el drama van trobar un lloc per a la Dolores: la residència de les Germanetes dels Pobres, del carrer Barcelona de Girona. I allí va acabar els seus dies, recremada pels records i el dolor sord que l’esclavitzava.  

Quer descansi –ara sí- en pau la Dolores, la majordona que m’estimava com un fill i que em va explicar tantes rondalles antigues.

Aquesta narració truculenta sembla una novel·la d’Edgar Allan Poe. Però és tan real com la mateixa vida, que el càncer va escatimar al meu amic, el rector.