Amb
el Centre Excursionista d’Arenys vaig anar a Suïssa per veure el
Mont Cervino (Matterhorn) de prop. Vam arribar en tren a Zermat. És
un poble idíl·lic, massa bonic per ser real. Per començar, els
vehicles motoritzats no hi poden entrar ni circular. Ple de rellotges
i places amb font. Els carrers, nets de papers. Hom podia passejar-se
amb carruatge de cavalls o amb bicicleta. Uns operaris recollien
contínuament la femta dels animals. Vaig poder parlar amb un parell,
que eren espanyols. Ja endevineu que es tractava dels operaris i no
dels animals. Estaven contents perquè guanyaven molts diners.
Llavors la cosa encara funcionava amb les monedes nacionals.
Em
una xocolateria de la vila, vaig comprar unes quantes barres de la
famosa xocolata suïssa: normal, negra i amb llet. Una verdadera
delícia. Sabia que el rector d’Arenys, en Martí, era molt
llaminer. I el vaig convidar a xocolata de llet. Vaig obrir una teula
de 500 grams. I vam començar a degustar-la. Quan anàvem per la
meitat, en Martí em va dir mig cridant: “treu-me això del davant,
perquè me la fotré tota i em farà mal!
En una
altra ocasió, vaig tornar a Zermat amb uns amics de Girona. Era el
mes de juliol i feia calor. Vaig comprar una llauna de Coca-Cola
freda i me l’anava bevent. Vaig entrar a la botiga de xocolata.
Mentre feia l’encàrrec, vaig deixar la llauna sobre un taulell
alt. Una empleada estrangera, nerviosa, va donar un cop a la llauna i
aquesta es va vessar. Va sortir la mestressa i va escridassar la
xicota, que es va posar a plorar. Jo m’ho mirava amb expressió de
censura. Potser per arranjar la situació, la mestressa va entrar
dins i va comparèixer amb un paquet que contenia tres peces de
xocolata suïssa. I, tot demanant-me disculpes, me la va oferir.
Xocolata gratis! ¿Com allò de la mosca al plat de sopa, al
restaurant? No, jo anava de bona fe.
En
Martí ja és mort. Va sofrir una intervenció cardíaca a cor obert.
I va morir sobtadament a Banyoles, a la residència de la seva
germana. El seu enterrament va ser sonat, entre altres coses perquè
en Martí era membre del Fòrum Alsina, que el bisbe rebutjava, i una
seva neboda es va encarar amb els dos bisbes presents. Però ja és
aigua passada. Deixem-ho. Em sembla que tothom estava una mica massa
nerviós. A l’acabar, un membre del Fòrum em va dir si em faria
res que m’expliqués la postura de l’entitat. El vaig escoltar a
la residència Casa Missió de Banyoles. Això m’ha suposat alguna
conseqüència negativa per a mi. Deixem-ho, també.
Em
resta explicar una altra activitat que vaig iniciar a Arenys i que va
durar cinc anys. Es tracta del Grup d’Aprofundiment de la Fe, un
grup d’una trentena de laics i laiques que ens trobàvem
mensualment tota una tarda de diumenge per reflexionar sobre temes
humans i de fe. Un parell solien preparar la temàtica i l’esquema
de treball. Celebràvem una Eucaristia familiar i acabàvem amb un
berenar-sopar. Durant quatre anys, quan ja era fora d’Arenys, hi
vaig baixar cada mes per participar a la Trobada. A mi em
consideraven l’animador i no els podia deixar a l’estacada. Crec
que vam fer un bon treball. A mi em va més aquest treball de base
que no pas la tasca ministerial estricta. No fa gaire, amb una
parella, recordàvem el Grup. I vam constatar que ja hi havia vuit
membres difunts. El temps no passa endebades. En alguns casos la
defunció d’algun membre del grup em va suposar un trauma. Com el
cas d’una de les parelles que jo estimava més: una família de
peixaters. Ell va morir d’un atac cardíac. Ella, d’esclerosi
lateral amiotròfica (ELA), un mal cruel i dolorós, mortal de
necessitat. La vaig anar a visitar, dues setmanes abans de morir. Hi
vaig dur la meva germana. La meva germana em va dir: “Aquesta dona
t’estimava molt!”.
D’Arenys
vaig passar a Salt. Però ja ho explicaré puix la cosa té la seva
anècdota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada