Arenys de Mar celebra dues festes
importants d’origen religiós: la festa major, Sant Zenon patró de la vila, pel
juliol. I Sant Roc, protector en les terribles epidèmies de la pesta, el dia 16
d’agost. La primera festa ve marcada per la cantada popular, esperpèntica, amb
el temple ple d’arenyencs fins a vessar, de l’himne a sant Zenon. He dit esperpèntica,
ja que persones que no van mai a missa, canten l’himne en honor al sant fins a
enrogallar-se. Val la pena escoltar-ho almenys una vegada i rebre les
trepitjades i cops si hom vol adonar-se de la religiositat popular.
Per sant Roc, la comissió de la
festa encarrega el pregó a algun personatge popular que tingui o hagi tingut
relació amb Arenys. Aquest vaig ser jo una vegada. Ara us explicaré per què.
Resulta que un any, el
coordinador dels actes festius de la solemnitat de Sant Roc fou un amic meu, el
senyor Pardo. Aquest insistí tant en què jo fes el pregó, que vaig haver de dir
que sí. Em vaig presentar a Arenys el 16 d’agost i, després de la missa, em
vaig disposar a llegir el que havia escrit. Ho vaig llegir des de la trona del
temple. Havia preparat un text festiu, no religiós, ple d’aspectes divertits de
la meva estada a Arenys. Immediatament tothom començà a riure. Em vaig adonar
que només reien des de mig temple endavant. Els altres es veu que no entenien o
no sentien la meva veu. Coses de la tècnica. Va fallar la instal.lació de
micròfons i altaveus. Els qui podien, venien endavant per poder sentir alguna
cosa. Fou un espectacle una mica ridícul. En Pardo estava avergonyit. I
l’Ajuntament en ple, que hi era present, li ho va retreure. No sé si els
capellans de la parròquia van comparèixer. No ho recordo. En fi: “que Déu hi
faci més que nosaltres”.
Un altre aspecte del meu pas per
Arenys fou la meva actitud envers els organismes i grups locals. Fou de neta
col.laboració. Per exemple, amb el CESF, el Centre Excursionista Sant Francesc.
A Arenys, des de temps immemorials la parròquia no estava amb bones relacions
amb el convent dels frares caputxins. El Centre Excursionista estava sota el
mantell dels caputxins, com l’elenc teatral, la festa de Sant Roc, i altres
activitats locals. Jo em vaig fer soci del Centre Excursionista. I vaig
participar en moltes activitats: excursions, xerrades,
exposicions...L’activitat més sonada fou quan el Centre fou convidat a
organitzar i coordinar la Trobada General de Centres Excursionistes. Foren dos
dies al Santuari del Corredor. Hi havia molta gent. El diumenge em van dir si
jo volia dir la missa. Els vaig respondre que millor que ho encarreguessin al
Centre Excursionista de Mataró, que ja s’havia ofert. I va pujar un capellà de
Mataró. Jo em vaig estar tot el dia venent tiquets per obtenir gelats, puig va
fer molta calor. M’hi vaig passar moltes hores. No sé quan vaig recaptar. Però
sé que foren molts diners.
Amb el Centre férem una sortida a
Chamonix, al peu del Mont Blanc. Paràrem les tendes en un càmping. I sis
agosarats pujàrem fins al refugi del “Gouter”, a 4.000 metres. Aquella nit no
dormírem; tots teníem mal de muntanya. L’endemà, només dos vam sortir per fer
el Mont Blanc, l’Enric i jo. Però estàvem molt poc preparats. I, després d’una
hora de neu i gel, vam recular, esgotats. Vaig dormir quinze hores seguides, ja
al càmping.
L’endemà travessàrem el túnel del
Mont Blanc i visitàrem la ciutat italiana (plena de restes romans) d’Aosta.
Allí vam fer un típic dinar italià. Jo, amb el poc italià que sé, vaig fer de
“cicerone” i traductor.
La majoria van optar per la
clàssica pizza. Jo em vaig decantar per un plat d’embotits de muntanya,
acompanyats de pa moreno i mantega de la terra. De segon vaig demanar un altre
plat local. I formatge del país. Tenen uns formatges molt bons. Els vaig fer
degustar el “parmigiano”. La majoria no n’havien menjat mai.
Evidentment, vam visitar els
monuments romans locals, com un magnífic teatre romà i l’arc de triomf
d’August.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada