A Palamós hi ha una altra
parròquia, la de Santa Eugènia o (més popularment) Sant Joan de Palamós.
Aquesta darrera era regiga per un capellà singular, ja traspassat. Parlem de
mossèn Gumersind Vilagran i Roquí, altrament anomenat mossèn Gumersindo. Acabo
de dir que era un capellà singular. I ho era. Per a alguns era un sant, un home
carismàtic. Per a d’altres, era pintoresc i amb mètodes poc ortodoxes. De fet,
quan va morir, va deixar un record inesborrable i va ser lloat per diaris,
institucions i persones privades. Fins i tot li van dedicar una escultura en
bronze, col.locada prop de la rectoria, que havia servit per a tasques tan
meritòries i solidàries. Havia estat refugi de persones sense sostre i de gent
que la societat rebutjava, com ho eren els drogoaddictes. Ell s’hi havia
reservat un petit raconet.
Cada dilluns solia venir a la
rectoria de Santa Maria per parlar amb mossèn Tibau, el rector. Li plantejava
plans d’acció pastoral amb marginats.que mai no es duien a terme. En Tibau
n’estava una mica cansat. Però com que era un bon home i un bon capellà tenia
la santa paciència d’escoltar mossèn Gumersind. A mi també em donava lliçons de
solidaritat. Ell era capellà de La Fosca. I a l’estiu hi feia sermons incendiaris.
Però la gent ja s’hi havia acostumat. Un sant només és escoltat i admirat quan
ja és mort. En vida és criticat. Si fos per mi, el Vaticà ja l’hauria d’haver
canonitzat. De fet, només hom va arribar a fer una biografia del mossèn, en la
qual constaven es fets meravellosos de la seva vida.
D’anècdotes pintoresques de la
seva vida n’hi ha a pilons. Subratllo que ell no conduïa cotxe; em sembla que
anava en bicicleta, però no n’estic segur. Per a trajectes llargs (Girona i
Barcelona) sempre acudia a amics (coneguts i taxistes de bona fe). I no pagava
el viatge. Un dia va acudir a un taxista amic i li va dir si podia dur-lo a
Girona. El taxista es va excusar, dient que aquell dia havia d’anar a
Barcelona. “També em va bé!”, va dir mossèn Gumersind. I aquell pobre taxista
va haver d’anar a Barcelona sense tenir-ne cap necessitat.
Un altre capellà una mica
pintoresc, fill de Palamós, era mossèn Josep Plaja i Mateu, de “Can Totus”.
Treballava al Tribunal Eclesiàstic de Barcelona i, els caps de setmana, tornava
a Palamós per cuidar-se de la parròquia de Vall.llobrega. Mossèn Plaja es va
distingir per la seva acció aferrissada en contra d’un ciutadà alemany, que
havia comprat una propietat que contenia l’ermita de la Bell.lloc, una
advocació de la Mare de Déu, molt apreciada a la comarca. Aquest senyor alemany
ja havia tingut problemes amb una altra propietat, que contenia una altra
ermita, prop de la Fosca, un mas anomenat “El Mas del Vent”. En aquest darrer
lloc és on hom hi va instal.lar, anys després, el famós claustre, pretesament
romànic, espoliat d’alguna ermita castellana.
Mossèn Plaja va convèncer el
bisbe de Girona, Jaume Camprodon, perquè signes un document, anomenat “Atestem”
que reconeixia la propietat eclesiàstica de l’ermita de la Bell.lloc. I aquí
van començar les anades i vingudes de mossèn Plaja. Tenia un germà advocat i un
altre periodista, que l’ajudaven. El que no el va ajudar gaire va ser mossèn
Gumersind. Va fer enretirar els ornaments i estris litúrgics de la sagristia de
la capella de la Bell.lloc, creant un precedent a favor del senyor alemany. La
cosa va anar rodolant fins que mossèn Plaja es va morir.
Un altre capellà pintoresc de
Palamós era mossèn Pau Camós, fill de Palamós, amo d’un casalot important a la
vila. Tenia tot el dalt dedicat a la cria de canaris. En tenia més d’un
centenar de tots els colors i indrets del món. No sé on van anar a parar
aquests canaris quan mossèn Pau va morir. Probablement algun nebot seu se’ls va
vendre.
Mossèn Pau era un home molt
respectat al poble. Durant la guerra civil, el van deixar en pau i va poder
viure sense neguits a Palamós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada