els meus vicariats 14

De Perpinyà a Girona. Volta el món i torna al Born. El bisbe Jubany em va destinar a fer de vicari a la parròquia de Santa Maria del Mar de Palamós. Ja hi havia estat una vegada, a la meitat dels anys seixanta. Llavors hi havia de rector mossèn Agustí Andreu, fill de Blanes. Vaig substituir el seu nebot, mossèn Esteve Andreu i Geremias, més endavant Vicari General amb el bisbe Jaume Camprodon Encara que la dita castellana digui “nunca segundas partes fueron buenas”, jo haig de confessar que aquesta vegada vaig estar molt bé a Palamós. Ja coneixia el “panyo” i, a més a més, vaig tenir uns companys excel.lents.

En efecte. El rector era mossèn Narcís Tibau i Ribot, membre de l’Opus Dei, que em sembla que va néixer a Barcelona. També hi havia mossèn Josep Maria Tor i Malagelada, fill de Falgons. Estem a la meitat dels anys setanta. Mossèn Tor havia tingut un problema cardíac i el bisbe Jubany el va enviar perquè fes repòs. A hores d’ara, mossèn Tor és company meu a la residència Sivilla.

El pobre mossèn Narcís va tenir una fi horrible. Quan era rector de Canet de Mar ajudava econòmicament un jove canetenc que es drogava cosa que, segons els entesos, no s’ha de fer mai. Un dia li va dir que prou, que no li donaria més diners. Aquest pobre desgraciat va anar a casa seva, va prendre un puny americà, de ferro o d’acer, i va tornar a la rectoria. En Narcís el va obrir. I va ser colpejat a la cara salvatgement. Li buidà un ull i li malmeté tot un costat de la cara. El van dur immediatament a l’hospital. Però la seva cara mai més no va ser la mateixa. Fruit de l’agressió en Narcís va patir una depressió greu. I va haver d’abandonar Canet. El va acollir un seu company de l’Opus Dei que era rector d’una parròquia de Girona. En Narcís caminava per Girona com una ànima en pena. Fins que un càncer fulminant se’l va endur en cosa de poc temps. Que descansi en pau el mossèn, i amic, Narcís Tibau i Ribot.

La tasca parroquial no ens carregava massa. Érem dos que compartíem la tasca (amb mossèn Tor, tres). A més, Palamós era un lloc de poc compliment parroquial. Els “de colores” van provar d’aixecar-lo. Però no se’n van sortir, com ja era d’esperar. Jo deia una missa diària i dues els diumenges. A l’estiu deia la missa en francès, si no disposàvem de capellà d’aquesta comunitat europea que fes vacances.

Un any vam tenir tot l’estiu un capellà català que feia vint anys que estava als Estats Units d’Amèrica i, conseqüentment, parlava anglès. Em va ensenyar una mica més d’anglès del que ja sabia. A la primera estada a Palamós vaig decidir aprendre l’idioma britànic. Vaig adquirir un curs amb llibre i discos. Era el curs d’anglès Assimil, amb dibuixets molt macos. Recordo que  començava el curs amb uns exemples una mica ridículs “My taylor is rich” (el meu sastre és ric); “My parents are here” (els meus pares són aquí). Però vaig aprendre algunes nocions. La col.locació dels mots, l’entonació i els verbs se’m feren una muntanya.

A la segona estada a Palamós vaig reprendre les classes. Prop de la rectoria hi vivia una professora d’anglès amiga meva, la Núria Mont, que feia classes a casa seva. De dilluns a dijous, de quatre a cinc de la tarda feia classes a unes senyores que tenien els marits fora tots la setmana; que tornaven els divendres. La Nuri em va proposar afegir-m’hi. Les senyores no tenien gaires ganes d’aprendre. Jo sí. Elles ho feien com a distracció. I, quan sortien de classe, anaven a prendre un te amb pastes en una cafeteria de moda. En poc temps els vaig passar al davant. Al final ja m’atrevia a tenir una conversa senzilla amb anglesos. Vaig celebrar alguna missa en anglès. No estic segur de si em van entendre o no. Però els anglesos són molt poc expressius en aquestes coses, al revés dels italians. Vaig dir alguna missa en italià. I l’ajudant (un seminarista italià) em deia: “quan llegeixes, la gent t’entén força: Quan parles, ja t’entenen menys”. L’italià és més difícil del que sembla a primera vista.