els meus vicariats 16

De Santa Maria de Palamós a una altra parròquia dedicada també a Santa Maria, Arenys de Mar. Arenys forma part del conjunt de parròquies gironines que pertanyen a la província de Barcelona. Una bona colla, que fan augmentar el nombre de feligresos de la diòcesi gironina. Als anys cinquanta, si no erro, hi hagué la renovació de límits diocesans per part de Roma. Hi hagué aquella reacció tan curiosa dels bisbes. Cada bisbe es cuidà de reclamar els capellans que volia conservar i destinar aquells que el molestaven. Mossèn Jordi Bachs, que era a Camprodon, passà a Girona. I mossèn Pere Ribot, que era a Riells de Montseny, passà a Girona. “Et sic de coeteris” (i de manera semblant a les altres diòcesis). La cosa queda explicada si sabem que Camprodon passava del bisbat de Girona al bisbat de Vic; i Riells de Montseny, del bisbat de Barcelona, al bisbat de Girona. Altrament dit, el bisbe Cartañà no volia desprendre’s de mossèn Jordi Bachs; en canvi, el bisbe Modrego (drego) ja estava tip de mossèn Pere Ribot. El bisbe Modrego va substituir el bisbe Irurita, aquell bisbe que, segons algunes fonts, no fou màrtir. El Vaticà no nomenà bisbe de Barcelona fins a l’any 1942, segons tinc entès.   

A Arenys hi anàrem tres companys: mossèn Xavier Xutglà, un servidor i un ajudant que encara no estava ordenat, en Pere Carreras. Vam haver d’anar a la Cúria barcelonina per inscriure’ns i poder rebre la paga, que era superior a la de Girona.

Només d’arribar a Arenys, el director d’una revista local em va demanar un escrit. Es veu que algú li havia parlat de les meves afeccions literàries. Vaig fer l’escrit i me’l van publicar. Vaig signar “quim vicari”. Els arenyencs –fotetes ells- em van penjar el mot de “quin vicari!”. Em va semblar bé. Era una bona propaganda, que em va fer augmentar la fama quan van adonar-se que em passava bona part de la jornada a la placeta del davant de l’església parroquial, veient passar i xerrant amb els passants. Així vaig fer molts coneixements i amistats.

A la part alta de la Riera arenyenca hi havia un internat de noies conflictives (de 14 i 15 anys) dirigit per monges d’origen francès. Una monja em va demanar ajuda per “domar” aquesta tribu d’adolescents. Sense pensar-m’hi gaire vaig dir que sí. Què vaig haver fet! Sempre me n’he penedit. Es tractava de fer classes de religió a les noies. Però aquestes, des del primer moment, em van plantejar preguntes de resposta complicada. Sobretot preguntes relacionades amb el sexe i la condició femenina. Vaig adonar-me que els pares ja s’havien rendit a l’hora d’educar les seves filles.

La primera pregunta va ser: “¿És pecat  provocar-se plaer sexual, sola o en companyia?”. Totes les altres van riure. Em vaig veure negre per donar alguna resposta. Vaig veure clar que una tempesta es congriava sobre meu.

Al cap de poc vaig dir a la monja que plegava i renunciava a la paga generosa que em donaven. Aquestes noies necessitaven un psicòleg o un psiquiatre.