els meus vicariats 10

D’Olot, el bisbe Jubany m’envià a fer pastoral a la diòcesi veïna de Perpinyà, en terres del Rosselló francès. Hi vaig residir dos anys i l’experiència fou positiva. Era tot un altre món eclesial, tan necessitat de tot com el nostre, però diferent. Per començar, els capellans no els deien “mossèn”: els dèiem “monsieur”, senyor. Senyor Pla, senyor Garnatge, senyor Claparols. He citat aquests tres exemple perquè són els noms dels companys que visqueren l’aventura amb mi.

El primer rector que m’acollí fou el rector de la parròquia de Sant Jaume del Puig (Saint Jacques du Puig), una de les parròquies més antigues de Perpinyà, que guardava el famós “Christ de la sanch” (cal pronunciar sanch com si fos en espanyol), un Crist monumental, que feien sortir per Setmana Santa a la Processó. La parròquia estava situada a la Plaça del Puig, una plaça elevada i solitària, en un dels turons de Perpinyà, al costat de la Plaça Cassanyes, una plaça on s’hi celebrava un mercat dominical, un mercat dels pobres, on s’hi aplegaven immigrants de totes condicions: magrebins, negres, espanyols, gitanos...Allí hom podia comprar de tot i a bons preus. Els diumenges, la Plaça Cassanyes era una Cafarnaüm de llengües, de crits i de converses de tota mena.

El rector de la parròquia es deia Ribera i era d’Urgell. El seu oncle era un refugiat de guerra. Es va casar amb una francesa i vivien amb el nebot. La intenció del rector era que jo fes de vicari seu. Ja en tenia un, que es deia Camps. Però en necessitava un que parlés espanyol. El conjunt de treballadors espanyols que vivien a la seva parròquia era notable. Per això em va oferir un apartament moblat, propietat de la parròquia.

Però jo vaig veure que tot allò era un parany. I ho vaig parlar amb el bisbe de Perpinyà, Joël Bellec, un bretó que no s’entenia amb els seus capellans. Ell mateix m’ho va confessar mentre dinàvem junts al menjador del bisbat. El bisbe em va recordar que ell m’havia demanat perquè em dediqués als immigrants espanyols. Es veu que això va molestar molt el rector de Saint Jacques. El qual, des d’aquest moment, va començar una guerra sorda en contra meu, fins que va aconseguir que marxés de l’apartament.

Em va acollir un dels millors capellans que hi havia en aquell moment a la diòcesi, mossèn Joan Pagès, rector de la parròquia de Sant Cristòfol del Vernet, una parròquia popular, molt a prop de l’aeroport de Perpinyà, llavors molt freqüentat per espanyols que venien a veure films prohibits a Espanya. Alguna vegada havia fet la broma d’anar a veure les cues de la sessió “d’havent dinat” (per a espanyols). I havia avergonyit a algun conegut, sobretot quan es tractava de films de Pier Paolo Passolini, “Il Decamerone”, “Les mil i una nits” o el terrible film “Saló”. També els films polítics de Costa Gavras o de Buñuel. Jo en vaig veure alguns. Eren films magnífics, que no es van poder veure a Espanya fins molt després de la mort de Franco.

Com que la parròquia era molt lluny (uns quatre quilòmetres) de la meva residència, elm rector em va comprar una Mobylette (en deien una petrolette). Vaig aprendre a circular per la ciutat amb la meva motoreta. I vaig descobrir una cosa que va modificar el meu futur. A mig camí hi havia la parròquia de Saint François du Mi-Vernet. Era una parròquia menada per una mitja dotzena de claretians espanyols, la majoria catalans. Ho vaig expressar al bisbe. Em va confessar que tenia una bona colla de capellans espanyols que no es volien cuidar dels immigrants. Això va ser el principi del fi. Successivament, els tres companys vam anar abandonat Perpinyà. Jo vaig anar a petar a Palamós, per fer de vicari de mossèn Narcís Tibau i Ribot, un company excel.lent de l’Opus Dei, ja traspassat, que va sofrir uns darrers temps de la seva vida espantosos, després que un delinqüent drogaadicte li marqués la cara amb un puny americà. La ferida li va desfigurar el rostre i ja no es va refer mai més. Va haver de deixar la parròquia de Canet de Mar i va anar a viure amb un company de l’Opus Dei que el va acollir. Va morir a conseqüència d’un càncer fulminant.

A Palamós també hi vaig trobar mossèn Josep Maria Tor i Malagelada, malalt del cor. Molts anys després, l’he retrobat al Sivilla.