els meus vicariats 9

L’hivern de l’any 67-68, enmig d’una nevada que va fer història, em trobava fent de vicari coadjutor (aquest era el terme eclesiàstic per indicar la meva tasca apostòlica) a la parròquia de Sant Esteve d’Olot. Bufava un traïdor aire del nord que deixava els carrers d’Olot convertits en una pista de patinatge. Jo estava refredat. I això va fer que agafés uns grip de mil dimonis. La gent de pagès parlava de “una grípia que s’ha ficat entre palmó i palmó”.

La meva cambra era la més freda de la casa. Donava a una galeria amb finestres de vidres senzills, penjada al damunt del Firal d’Olot, cobert amb dos pams de neu gelada. Quatre flassades cuidaven ofegar-me però no em produïen alleujament. Va venir el metge. I em va receptar Piramidón, Aspirines i begudes calentes. La grip va fer el seu curs. I al cap d’uns dies va anar baixant d’intensitat i va desaparèixer. Vaig perdre alguns quilos. La meva fesomia era com la d’un mort ressuscitat.

Aquest fred gelat va resultar providencial, per un altre conducte. El rector va fer una bestiesa. Va sortir al carrer. Va relliscar i es va capolar el fèmur de mala manera. El van traslladar a Barcelona i allí el van operar. Resultat: uns mesos a casa del seu germà, a Banyoles, per refer-se. I jo convertit en un rectoret de parroquiassa.

El rector es deia mossèn Anton Butiñà i era “prelat domèstic”, que volia dir bisbe sense diòcesi. Un seu familiar, el pare Francesc Xavier Butiñà i Hospital, jesuïta, va fundar, a la fi del segle 19, les religioses Filles de Sant Josep, altrament dites “Butiñanes” o “nebodes”, ja que hi havia les “Germanes de Sant Josep”, o “les ties”, fundades a finals del segle 19 per la Serventa de Déu Maria Gay i Tibau. O sigui, que hi havia una “sana competència familiar”.

La meva germana, malalta greu amb dues intervencions a cor obert, va viure un temps en una residència de Banyoles, la Residència “del Sagrat Cor” menada per unes religioses de Torroella de Montgrí, que van acabar extingint-se i passant el relleu a la “Generalitat de Catalunya”, després de tenir uns “quetifets” seriosos amb el bisbe de Girona per qüestions econòmiques. Aquestes monges tenien molt de patrimoni. Aquestes religioses foren fundades per un capellà gironí que tenia un cognom com el meu, Francesc Bailina i Pla, batejat a Santa Maria de Blanes l’any 1922. L’any 1874, amb quatre religioses del Pare Butiñà, funda el primer nucli de Filles del Sagrat Cor. El 21 d’octubre de 1875 s’estableixen a Banyoles en una finca magnifica, amb hort i jardí, fruit d’una donació.  Actualment la Congregació s’ha dissolt per manca de personal de relleu.

Quan jo, per malaltia, vaig residir a Banyoles ( a l’antic Monestir) anava a visitar cada dia la meva germana i conversàvem llargament. Un dia me la vaig trobar acompanyada d’una religiosa “butiñana” que es deia Agustina Arimany i era de Les Planes d’Hostoles. Resulta que l’Agustina tenia tres germans que havien estat al Seminari de Girona: en Joan, en Lluís i en Josep Arimany i Soler. En Joan feia el meu curs. Va plegar, va estudiar música i es va convertir en vocalista d’una cobla-orquestra. En Lluís va arribar a capellà, es va secularitzar i va tenir una mort molt tràgica, puix ell i la seva esposa van morir en una mateixa setmana, a l’hospital de Calella. D’en Josep, el petit, no li he pogut seguir la pista.