els meus vicariats 11

De Perpinyà voldria destacar alguns fets importants. El primer, que vaig tenir la xamba d’anar a dinar al menjador d’un col.legi de monges, servits per la dinàmica soeur Michelle, la germana Miquela, una catalana de soca-rel, trempada com un gínjol, i que emprava expressions nord catalanes que a mi m’encantaven. Per exemple, emprava la paraula escotorit, en desús al Principat. O manyac manyaga ídem de ídem. Exemple: ¿Què voles dir, manyac? En aquell menjador hi dinaven una mitja dotzena de capellans: el Vicari General, mossèn Josep Capdet, el Secretari de Cúria, mossèn Josep Massota, el vicari de Saint Jacques, mossèn Camps, un rector que es deia Aubert i dos rectors més, amb cognoms ben catalans. Allà es parlava només francès. Jo m’hi vaig afegir. Des d’aquell dia es va parlar en català, amb excursions al francès. Aquest va ser el meu apostolat catalanista. L’estil dels àpats era francès. Primer la carn i el puré de patates (carregat de mantega, sense una gota d’oli d’oliva), després l’amanida (la salade, molt ben feta), el formatge, les postres i el cafè. Hi havia un capellà que es menjava d’una asseguda mitja dotzena de iogurts. En el meu fur interior jo l’anomenava “el monstre dels iogurts”. Els dies senyalats bevíem una copa de “mousseux”, un xampany de pobre, i una copeta de conyac que, a França, és molt bo. I també un “Gateau”, un pasatisset. El xampany autèntic és molt car. Per això bevíem “Mousseux” o “Blanquette de Limoux”, un vi gasificat collit prop de Carcassona, amb denominació d’origen.

Va ser una sort per a mi. Allà em sentia protegit. A més, hi havia un col.lega de Cúria, l’Abbé Massota. Em va semblar descobrir que no feien gaires bones files amb el rector de Saint Jacques. Aquest home era d’una anyada de capellans ja grans, entre els quals hi havia un oncle del gironí mossèn Angel Caldas i mossèn Xavier Xutglà. Cada any feien una trobada gastronòmica a França i una altra a Espanya. La francesa consistia en “l’anguilade”, en un Bistrot dels estanys de Salses. Menjar anguiles era l’excusa. Es dedicaven a menges i libacions més sòlides. Una vegada un d’ells em va dir que els havien servit sis plats, i tots plats consistents. Vaja! Per quedar empatxat!. A Espanya solien anar a dinar a la Masia del Llac, un bon restaurant de Banyoles (ara tancat) que servien molt bé la qüestió de carns i rostits, i que tenien un conyac Remy Martin Napoleon, excel.lent i bé de preu. Se’n bevien mitja ampolla i sortien cantant “Visca el rei”.

A la parròquia de Sant Cristòfol del Vernet, els tres companys anàvem a dinar a un “Bistrot” de camioners i transportistes prop de l’aeroport. El regentava madame Annette, una francesa petita, morena, escotorida i mal parlada. Parlava com un camioner. S’havia casat amb un refugiat xilè, un home gras i abúlic, dropo i amb el fetge tocat per la beguda Va morir de cirrosi hepàtica. Ella, quan el veia begut li deia: “Toi, chilien huevón, fainéant de merde. Ecarte toi. Toi ne sers qu’a bouffer. Toi gênes mes clients”.

Madame Annette em va agafar simpatia. Em deia: “Mon p’tit curé espagnol”. I em servia bons talls. Els camioners protestaven per aquests privilegis. Però ella els deia que a Espanya passàvem molta fam, cosa que en el meu cas no era veritat.

Era costum fer l’aperitiu, abans de dinar: El famós pastís 51, que barrejàvem amb aigua gelada. Amb un camioner jo jugava a ping-pong. En lloc de dir tres a tres o sis a sis, deia “partout”. Sovint jo guanyava (m’havia entrenat bé al Seminari de Girona). I em tocava un pastís, un “fil”. Acabava marejat. El dinar era típicament francès: Bistec amb puré de patates, cuites amb mantega (gens d’oli d’oliva), la salade, una amanida molt ben preparada (sense oli d’oliva), formatge camembert i cantal, postres i cafè. I tot amanit amb un vi dels Aspres, de molt grau, que feia cantar els àngels en cos de camisa. En Jean Pagès em deia en català: “Tu, nin, es veu que madame Annette ha revingut amorosa de tu”. Tots rèiem davant d’aquesta boutade.

Quan vaig retornar a Girona, vaig convidar els dos companys a un bon dinar a la Masia del Llac de Banyoles.

M’acaba d’arribar la notícia de la mort , ja esperada, de mossèn Josep Claparols i Moret, company de penes i fatigues a Perpinyà. L’altre company, mossèn Joan Garnatxe i Garriga ja fa anys que va morir d’una mort cruel i solitària a la rectoria de Breda. Que descansin en pau tots dos. Ens anem acostant al nostre destí.