olot, tercer vicariat

Al Seminari, anys 1959-1963 jo vaig estudiar teologia escolàstica acompanyat per la Summa Theologica de Tomàs d’Aquino (el divino aquinate, com deien llavors). Em vaig aprendre de memòria les cinc proves de l’existència de Déu (allò del motor immòbil, la causa incausada, l’”ens a se i l’ens ab alio...). No tenia prou coneixements ni intel·ligència per anar més enllà. Tampoc no m’ho haurien permès els professors i superiors i educadors del seminari. Ni el meu bisbe ni el Papa, és clar.

Tomàs d’aquino era un frare dominic, que va viure al segle 13 i va ensenyar a la Sorbona, la universitat catòlica de París, juntament amb Duns Scoto, un frare franciscà escocès, l’autor del famós “potuit, decuit ergo fecit” sobre la immaculada concepció de la Mare de Déu. Traducció: Podia fer-ho, convenia que ho fes i ho va fer. Sembla que aquest fet va crear una polèmica acadèmica entre ell i Sant Tomàs que, finalment, va guanyar Scoto. Som, ho repeteixo, al segle 13. Hi ha un bell film que ho explica. És un film de l’any 2010, dirigit per l’italià Fernando Muraca. Va obtenir un guardó al Festival Internacional de Cinema Catòlic l’any 2011.

Tomàs  d’Aquino era un bon professor. El seu sistema pedagògic escolar era molt peculiar. Ha quedat retratat en la “Summa”. Sempre comença igual: “videtur quod”, sembla que...i, a continuació, una afirmació evidentment errònia: “Sembla que Déu no existeix...”. I respon: “Sed contra”...Però reaIment... I exposa els seus arguments sobre l’existència de Déu. Al final tracta alguns punts secundaris.

Dic tot això perquè a Olot vaig comprar-me la Summa de sant Tomàs i em vaig dedicar a estudiar-la, cosa que no havia fet prou al seminari. Vaig viure els darrers dies d’un professor de teologia que havia estudiat a Salamanca i que, finalment, es va suïcidar. Però aviat aquesta teologia em va semblar rància a la llum del Vaticà II. Ja s’havien imposat els nous teòlegs: De Lubac, Congar, von Balthasar, Danielou, Rahner, Schillebeecks, Küng, Ratzinger...

No vull marxar d’Olot sense parlar d’una activitat que en produí molta satisfacció i que m’ajuda a créixer. Vaig saber que hi havia un grup, la Penya dels solters. Eren una trentena, homes i dones, tots solters. Vaig demanar per entrar-hi i em  van acceptar de seguida.

Entre ells hi havia la qui, més endavant, seria alcaldessa convergent, la Isabel Brussosa, en Miquel, un dels fundadors de la Llibreria El Drac, i un pintor de l’escola olotina d’anomenada.

Una vegada cada mes ens trobàvem per dinar o sopar. Solíem recollir diners per a una entitat caritativa. I, a més del sopar de Cap d’Any, amb espanta sogres i ball enllaunat, teníem dues activitats característiques d’estiu: les farinetes de fajol i les maduixes amb nata. Un membre del grup era propietari d’un mas, al costat del qual hi havia la casa dels amos. Les farinetes de fajol, fregides i amanides amb sucre i les maduixes amb nata no eren res de l’altre món. Les unes no tenen gaire gust i les altres embafen. Sort que sempre ho acompanyàvem amb un assortiment de carn a la brasa i un bon vi.

En aquest grup vaig conèixer unes quantes dones que em miraven amb bons ulls. Però em vaig mantenir solter i cèlibe.